Quan les actrius grans es resisteixen a ser secundàries

Teresa Valldaura va ser una de les actrius més reconegudes dels anys 70. Però han passat els anys, s’ha fet gran i només la criden per actuar en papers secundaris. La Teresa es resisteix a quedar-se en un segon pla i maquina una estratègia per tornar als escenaris per la porta gran. Per aconseguir-ho, participarà en el bingo de la seva parròquia, que també és ple de persones grans.

Aquesta és la sinopsi de La Famma, el segon curtmetratge del director tarragoní Jordi Aldave, que el passat 5 de juliol es va endur el Premi al Millor curtmetratge català de La Gran Pantalla, el Festival Internacional de Cinema de les Persones Grans de Barcelona. El jurat va reconèixer el treball del tarragoní «per abordar amb humor i ironia els estereotips sobre la gent gran i rebatre’ls amb una bona interpretació i la parodització dels propis clixés fins a la caricaturització».

La seva òpera prima, Anna, tractava la realitat dels abusos infantils interfamiliars. «L’actriu Mercè Rovira, que interpretava el paper de la mare, em va explicar que li costava molt trobar papers per a dones de la seva edat. A partir d’aquí, vaig començar a investigar i a parlar amb altres actrius, que m’ho van confirmar». D’aquí va sorgir la idea d’escriure La Famma, un curt que barreja drama i comèdia que té com a protagonista principal l’actriu Assumpció Ortet, la qual actua acompanyada d’un elenc d’actors i actrius sènior que, tal com explica el director, «assumeixen uns rols que no estem acostumats a veure».

Jordi Aldave té 22 anys. Va estudiar Batxillerat Artístic a l’Institut Antoní Martí i Franquès de Tarragona. Va ser allà, explica, on es va «enamorar» del món audiovisual. En acabar, va cursar una diplomatura a l’Escola de Cinema de Reus. La Famma és el projecte final d’aquesta diplomatura i es va estrenar l’any passat. El Jordi explica que tirar endavant el projecte ha estat difícil, per la necessitat de trobar finançament –va acabar autofinançant-se–, i per la decisió de gestionar personalment el seu treball, sense el suport de les distribuïdores. 

Així i tot, aquest jove director està entestat a continuar fent cinema i, a més, dotar-lo de contingut social: «Jo el que vull és explicar històries i, si són reivindicatives, millor. Penso que és important que el cinema faci aquest paper». També assegura que, per a ell, és molt clau fer-ho en català: «Alguna vegada m’han dit que, si fes cinema en castellà potser m’aniria millor, però jo vull poder fer les meves obres amb la meva llengua, i explicant el que jo vull explicar».