Una nit d’estiu amb bufanda i Puccini

Amb les muralles il·luminades i amb prou feines una mica de brisa al capvespre, el Teatre Auditori del Camp de Mart va acollir divendres la primera funció de La Bohème, la nova aposta operística impulsada pels Amics del Teatre Líric. L’espai va ser escenari d’una representació curosa, emotiva i amb alguns moments memorables.

L’obra de Puccini, estrenada el 1896, és un clàssic del verisme que retrata la joventut bohèmia del París del segle XIX, plena de precarietats, somnis i amors efímers. La posada en escena, dirigida per Emilio López, va apostar per una escenografia sòbria i funcional, amb una plataforma central a diversos nivells i dos blocs al fons amb efectes d’ombres suggerents. Els jocs de llums, dissenyats per Sergio García, van tenir un pes propi en la dramatúrgia i van saber aprofitar l’arquitectura de l’espai.

La direcció musical d’Oliver Díaz va conduir amb mà romàntica i lleugera una Camerata XXI en versió reduïda, que va sonar força equilibrada, amb una menció especial per al bon treball del vent. El Cor de l’Òpera de Tarragona, sota la direcció de Miquel Massana, va mostrar-se sòlid i ben integrat, i cal destacar especialment l’encert del segon acte, amb la participació del cor de veus blanques de l’Escola Municipal de Música i el cameo dels músics del Conservatori de Tarragona, dirigits per Jordi Masip.

Ainhoa Arteta, com a Mimì, va exercir de gran reclam i va confirmar el seu prestigi amb una veu potent, ben projectada i plena de matisos, tot i que per moments va descompensar els balanços vocals amb la resta del repartiment. La sorpresa deliciosa de la nit va ser la soprano tarragonina Mireia Tarragó, que va brillar com a Musetta amb gràcia, carisma i una veu fresca i molt ben timbrada. Antonio Gandía va oferir un Rodolfo delicat i de bell timbre, tot i que lleuger en cos. El Marcello d’Àngel Òdena, alma mater del projecte, va ser rotund, expressiu i molt ben defensat. També van convèncer els papers de Carlos Daza (Shaunard) i Lluís Vergés (Colline), especialment aquest últim, amb una veu càlida i segura.

Plenitud sonora entre campanes

L’ambient va ser immillorable, amb la muralla romana il·luminada de fons i les campanes de la Catedral marcant solemnement l’inici del quart acte. El director musical va decidir esperar uns instants fins que el repic va finalitzar, donant pas a un dels moments més emotius de la nit. L’acústica del Teatre Auditori va resultar excel·lent: claredat, projecció i una resposta cuidada i agraïda tant per a les veus com per a l’orquestra.

Tot i això, a l’inici del tercer acte, la cua a la barra de les graderies va fer que algunes persones encara no fossin als seus seients quan es van apagar les llums. En aquell moment també es van sentir alguns sorollets de llaunes i caixes, fruit segurament de la calor. Potser hauria anat bé allargar una mica més la mitja part, però el públic va seguir la funció amb atenció i respecte.

Amb tot, les dues funcions del darrer cap de setmana confirmen l’aposta sòlida i creixent de l’òpera d’estiu a Tarragona. Amb més de 150 persones implicades, una gran presència de talent de la demarcació i una resposta del públic que va a més, el projecte es consolida com una cita cultural de referència amb identitat pròpia i arrelament al territori.