Qui gosarà aixafar la guitarra?

Si algun antisistema dels d’abans —ja ens entenem, oi?— llegeix aquest article li regalo una proposta: visites guiades als plens municipals. No se m’ocorre cap pintada que sigui més efectiva per posar en entredit la política institucional i les seves escenificacions, desconnectades tan sovint de la realitat immediata de la gent. I, a sobre, l’acció no embrutaria. 

Des del cronista Rumanill, als anys trenta del segle passat, fins als nostres dies, som massa pocs, encara, els qui hem patit aquest altre tipus d’espectacle, que paradoxalment civilitza i que manté la innocència política a ratlla. L’obra que Tornavís Teatre va estrenar, dimecres passat, a la Mostra de Teatre Jove, feia entrar el públic, precisament, en una mena de saló dels penjats per deixar-hi una part de la classe política retratada.

Rocadura, de creació pròpia, disfressava la sàtira amb noms de músic. Així doncs, el batlle de la funció es deia, per exemple, Vivaldi. Però tot i els jocs de paraules que permetia el desplaçament simbòlic cap al camp semàntic musical, les referències eren, més aviat, de quilòmetre zero i perfectament identificables. 

La companyia exprimia, durant la representació, la comicitat de l’absurd i ens posava en situacions com una proposta d’instal·lar un FNAC a la Catedral o una sessió plenària on es decidia, a crits, si els semàfors s’havien de pintar d’un color o un altre. De fons, ressonava el retret: qui són els primers a fomentar, amb males praxis, el discurs perillosíssim de l’antipolítica?

Dirigits per Marc Pinyol, entre Vivaldi, Mozart, Wagner, però també Bob Marley, David Bowie o la Britney Spears de «Baby One More Time», emergia una veu discrepant. Un tal John, que cantava allò d’«Imagine» i estirava el conflicte negant-se a aprovar un macroprojecte, Rocadura, de traducció a l’anglès esclaridora. 

Entre «saxos sexis» i aclucades d’ull a Queen, l’obra emergia, no només com un qüestionament del model econòmic del Camp de Tarragona, sinó també com una esmena a la totalitat a la corrupció política, que just aquests dies torna a esquitxar sigles històriques.

Un dels personatges més interessants, el productor musical, encarnava la figura del corruptor i desplegava les estratagemes de l’eròtica del poder. Presentava als polítics locals una guitarra elèctrica gegant erigida al damunt d’un vàter com una font inesgotable de diners, i amb el remix de l’«Amparito Roca» de Nil Martorell aconseguia, directament, que els personatges embogissin. 

Semblava com si l’obra —en la qual actuaven bona part dels actors que han passat per Tornavís Teatre des del 2009— ens preguntés: aquesta riquesa que ens prometen, en mans de qui recaurà? Aquests que en canten les mil i una bondats, hi enviaran els fills a netejar habitacions per salaris miserables? I, per últim: quants lololós calen per mantenir una societat endormiscada?