Àngel Òdena: «L’òpera metropolitana ha d’arrelar, créixer amb la gent i fer territori»

La Bohème, de Giacomo Puccini és una de les òperes més representades arreu del món, però cada producció té la seva pròpia personalitat. Quina tindrà la que veurem al Camp de Mart?

«La situarem cap als anys cinquanta del segle XX, amb un vestuari ambientat en aquella època i un gran protagonisme del joc de llums. El Camp de Mart no és un teatre convencional, però té una escenografia natural magnífica: les muralles, l’entorn... ja formen part de l’obra. L’escenògraf i el director d’escena ho estan treballant. Jo no he volgut intervenir gaire: cadascú ha de fer la seva feina i tenim grans professionals. Estem a punt de rebre l’escenografia i de començar els assajos allà mateix. Com que no hi ha infraestructura fixa, cal portar-hi tot el necessari, però fa mesos que hi treballem».

Quan vau començar, els Amics de la Lírica, a muntar aquesta producció?

«Pràcticament quan vam acabar La Traviata l’any passat. És un projecte que no s’atura: ja penses quin títol vindrà després, quin pot funcionar millor segons l’espai. El Camp de Mart és gran i et demana títols populars, d’aquells que poden atraure públic i fer l’òpera més accessible. Hi ha una llista d’unes deu o quinze òperes que funcionen molt bé arreu, i La Bohème n’és una. Volíem una obra amb capacitat de convocatòria i, a més, vaig parlar amb l’Ainhoa Arteta, que malgrat que ja actua menys sovint, es va enamorar del projecte i va voler sumar-s’hi. Tot va encaixar».

El Camp de Mart és un espai molt singular. Creus que esdevé un personatge més de l’obra?

«Totalment. Jo sempre dic que potser no sabem prou què tenim. El Camp de Mart és un lloc únic, on ja es feien festivals i òperes abans de construir-hi l’auditori actual. Té una escenografia natural impressionant i una acústica excel·lent, gràcies a la carpa i al terra que s’hi va instal·lar pels Jocs del Mediterrani. No fem servir amplificació: tot sona natural. A més, actuar de nit, amb les muralles il·luminades i les estrelles al cel, afegeix una màgia especial».

Quines funcions té el director artístic en un projecte com aquest?

«Som una associació petita, creada després d’un Rigoletto que es va fer a Tarragona el primer any post-pandèmia. Va ser un èxit, però l’Ajuntament no va voler donar-li continuïtat i vam decidir tirar-ho endavant des de fora. Com a director artístic, em toca coordinar-ho tot: buscar subvencions, parlar amb patrocinadors, seleccionar el repertori, els cantants i els equips artístics, i supervisar la producció. No és la meva feina de base, però amb l’experiència acumulada com a cantant i amb ganes d’aprendre, intento aportar tot el que puc. I allò que no sé fer, busco qui ho sàpiga fer millor».

Es parla d’un muntatge amb unes 150 persones implicades. Com es coordina tot això?

«És complex, però molt il·lusionant. El cor no és professional, però té molt nivell: la majoria tenen estudis superiors de cant i tots són del territori. També hi haurà un cor infantil amb alumnes del Conservatori i de l’Escola Municipal de Música de Tarragona. I l’orquestra, els cantants, els tècnics... tots són professionals. La clau és fer equilibris: entendre les necessitats de cadascú i prendre decisions, encara que no sempre agradin a tothom. El repte és que totes les persones se sentin part del projecte i, sobretot, que el nivell artístic sigui molt alt».

I també hi participa la banda del Conservatori, oi?

«Sí, enguany hi actuarà en el segon acte sota la direcció del professor Jordi Massip. Haig de dir que tant el Conservatori com l’Escola de Música de Tarragona ens han ajudat moltíssim —cedint espais, implicant-se en el projecte i sumant-se amb entusiasme—, i això és una complicitat educativa i artística que valoro profundament».

Parlant del nivell artístic. Ve l’Ainhoa Arteta a cantar la Mimí, però al seu costat també hi haurà talent local de molt alt nivell. Com construïu aquests ponts?

«En el meu cas, ho faig a partir dels contactes que he anat fent durant la meva trajectòria. El que intentem és combinar veus consagrades amb artistes emergents del territori. Enguany tenim la Mireia Tarragó com a Musetta —una artista tarragonina amb una veu i una expressivitat excepcionals. És important barrejar experiència i nova fornada: així és com vaig començar jo, i crec que cal oferir aquestes oportunitats».

Creus que el projecte s’està consolidant com una cita esperada al territori?

«Això és el que voldria aconseguir. Com Tarraco Viva o el FITT de la Trono, crec que hem de construir una oferta cultural estable i amb identitat pròpia. Fa quatre anys que fem òpera al juliol, i la gent ja comença a esperar-ho. L’òpera metropolitana ha d’arrelar, créixer amb la gent i fer territori: tenim el suport de la Diputació, però també d’empreses i persones que hi creuen. Quan la societat hi confia, això agafa força».

També coordines el curs de cant Pau Vidal. Com connecta amb el projecte d’òpera?

«Volíem que la producció no quedés com una cosa aïllada, sinó que tingués un component formatiu. El curs Pau Vidal —en homenatge a un baríton canongí que va fer carrera internacional— es fa a Vila-seca i acaba amb un concert-concurs a la Canonja. A més, hem creat l’acadèmia d’orquestra: joves amb nivell superior participen com a becaris en la producció, formant part de l’orquestra. És una manera d’obrir portes reals a qui vol fer carrera».