Lluís Argilaguet: «L’objectiu no ha de ser només desenvolupar la indústria química, sinó tot un teixit empresarial i social»

Lluís Argilaguet dirigeix des del mes de febrer el negoci global de producció de Clor Alcalí Vinil, Òxid de propilè i Propilenglicol de la Dow per a tot el món. Això i els seus 37 anys d’experiència a la multinacional el van convertir en el padrí perfecte per al 47è Premi Dow d’enginyeria química, lliurat la setmana passada. 

Veient la conjuntura del sector de la química bàsica i la incertesa del moment, suposo que ara mateix no és fàcil assumir un càrrec d’àmbit global com el seu. 

No, no és fàcil. La Xina colla molt fort en la química bàsica i l’única manera que veiem d’avançar és fer productes amb un alt valor afegit, més complicats i difícils de produir, que tinguin sortida en els mercats que més els valoren, com ara l’europeu o l’americà, i es puguin vendre amb marges més adequats. A l’Àsia estan interessats en el mercat del volum, i l’estan guanyant, i nosaltres hem de guanyar el de l’especialització. Si a això hi afegim uns Estats Units que poden jugar a les dues bandes, amb recursos naturals i l’energia molt barata, ens trobem que qui té pitjor peça al teler com els europeus. 

I a això cal afegir-hi el tema aranzelari, que afecta per totes bandes. 

Ara mateix tots estem pendents de veure com es resol aquesta partida. De tota manera, a Europa el problema és que tenim uns costos energètics molt alts i una sobreregulació important, i tot plegat fa que siguem molt poc productius. Amb volum no hi podem competir i hem de focalitzar-nos en productes difícils, amb plantes més sofisticades i gent més preparada. La diferència ara la marca el grau d’experiència i l’especialització. 

També és cert que parlem de química bàsica, però cada vegada ho és menys, de bàsica. 

Exactament, perquè podem fer productes de base, però més especials. Tothom coneix Dow Tarragona perquè fem plàstic, però de plàstic n’hi ha de molts tipus. No és el mateix el plàstic que es necessita en l’equipament d’un hospital que el plàstic per fer bosses del supermercat. 

Durant el premi Dow va assegurar que aquí hem perdut la referència de la resta del món. Tan greu és? 

Penso que ara Europa ha quedat entre l’Amèrica de Trump, amb unes polítiques molt concretes, i una Àsia que va a totes, desacomplexada, amb les idees molt clares i un full de ruta propi. Ara Àsia ja no copia, ni d’Europa ni d’Amèrica, i han decidit que tenen un objectiu i l’executen sense miraments. Ens hem de sacsejar una mica la consciència i entendre què ha passat fora al llarg dels darrers anys, perquè ens costa molt adonar-nos de la velocitat d’evolució de la resta del món. Europa ha seguit un ritme, però ara mateix no és capaç de decidir cap on ha d’anar el món. Vivim en un món global i no podem obviar què passa a la resta del món. Durant anys hem volgut decidir-ho tot i ho hem regulat tot, però, si no ens espavilem, ningú ens preguntarà què pensem. De fet, els americans i els asiàtics ara ja no tenen cap necessitat de parlar amb nosaltres de res i hem de revertir-ho. 

Una de les coses que va reclamar és crear un teixit social i professional de qualitat a partir del sector químic. 

El premi Dow és universitat, però necessitem desenvolupar tota una societat, no només els millors enginyers. També ens calen els millors soldadors, els millors electricistes, els millors pagesos… L’objectiu no és desenvolupar la química, és desenvolupar la mentalitat empresarial i la societat. Aquí no fabriquem només productes químics, hem de fabricar un teixit industrial i una classe mitjana que doni prosperitat al país. 

Per altra banda, fa temps que parlem de descarbonització, però també arriba tard? 

El dia del premi Dow vaig dir que ‘encara hi ha partit’, però no podem tardar a jugar-lo. La revolució de les renovables la vam inventar a Europa, però ens han passat al davant. Crec que no hem de renunciar als nostres principis i hem de seguir el nostre full de ruta, tot i que cal ser realistes i veure com el podem aplicar, però sense aturar-nos.