La mar i els límits de la comunitat

El compàs d’una havanera ens bressola mentre les remendadores recusen les xarxes dels pescadors. Entre aquesta gent de mar, impregnada de sal —que ben bé podria haver nascut al Serrallo de fa cent trenta o cent quaranta anys—, es desenvolupa el conflicte. Al poble tothom malparla del Pere Màrtir, un jove acostumat a navegar en l’art del festeig i caure-hi dret, que sembla que s’ha enamorat de la Mariona. 

Com que el pare de la noia desaprova la relació, la parella ordeix un pla: el Pere farà veure que s’ha fixat en l’Àgata, a qui la família d’ella havia rescatat d’un naufragi quan era petita. L’Àgata, que simbolitza la diferència, és assenyalada i repudiada per part de la comunitat, de campanar petit, que l’ofega amb prejudicis i vexacions per ser forastera. En teoria, que el Pere Màrtir la desitgi representa l’excusa perfecta perquè pugui sovintejar la casa de la Mariona sense resistències paternes, però aviat les coses canvien de rumb.

Aquest és el punt de partida de La filla del mar, l’obra d’Àngel Guimerà (1845-1924) que Vis de Vanadi va representar, dimecres passat al vespre, al Teatre Tarragona. Dirigida per Júlia Abelló, la tragèdia, d’alt voltatge emocional, posava a prova els joves actors amb un text apassionat i distanciat —n’estem convençuts— de les expressions que aquests alumnes de l’Institut Antoni de Martí i Franquès fan anar a l’aula i a l’hora del pati. En aquest sentit, i com ja havíem vist en edicions anteriors de la Mostra, la companyia assumia el repte —amb un rerefons pedagògic molt interessant— de recuperar un clàssic.

Un clàssic que permetia, és clar, lectures contemporànies, com la que oferia el personatge de l’Àgata, que continua posant davant del mirall la nostra relació amb altres identitats, amb l’alteritat. Però també hi emergien les diferències de classe, que encara que alguns les pretenguin amagar o diluir segueixen ben vives, o sentiments verinosos que no caduquen mai, com l’enveja.

Tot plegat es desplegava amb una escenografia de teles blanques i una vestimenta precisa que donava un aire d’època i de marinada. El públic, tot i sentir també la distància històrica amb el context de l’obra, vivia amb emoció els punts de gir de la història. Quan el triangle amorós es complicava i, per exemple, entrava en acció algú inesperat, els uis i els ais s’escampaven i es deixaven sentir per la platea.

Amb aquest treball escènic, doncs, Vis de Vanadi hi feia comparèixer un dels noms canònics de la història del teatre català. Un autor que, com fa uns mesos explicava la sèrie documental Un Nobel sense premi —produïda per 3Cat i codirigida per Pep Antoni Roig i Jordi Escofet—, no havia rebut el prestigiós guardó de l’acadèmia sueca per formar part, precisament, d’una comunitat —la catalana— amb el vent tan sovint en contra.