Borja de Riquer: «Aquest llibre ens ha de reforçar l’autoestima com a catalans»

Com sorgeix la idea d’escriure aquest llibre i quin buit ve a omplir dins de la historiografia catalana?

«Aquest llibre ha sigut un repte historiogràfic, però també ciutadà i empresarial. Historiogràfic perquè per als historiadors catalans era fonamental explicar la complexa construcció de la nostra identitat, tenint en compte que una nació sense estat, com és lògic, té una sèrie de problemes afegits que la fan molt més complexa. I això no s’ha d’explicar només entre els especialistes, també s’ha de divulgar entre la ciutadania i, per tant, havia de ser un llibre entenedor, rigorós, ben escrit, ben informat i comprensible per a tothom. Finalment, ha sigut un repte editorial, perquè hem reunit un grup de 136 autors especialitzats per escriure els més de 200 episodis».

La memòria pot ser selectiva i, de vegades, manipulada. Com gestiona el llibre les distorsions o omissions que de vegades van lligades a aquesta memòria nacional?

«Com tota societat moderna, el país és conflictiu, i això genera enfrontaments interns que creen memòries pròpies. A Catalunya hi ha hagut carlins i liberals, monàrquics i republicans, catalanistes i espanyolistes, botiflers i austriacistes, patrons i obrers, amos i pagesos… Cadascú genera el seu discurs, els seus referents, la seva mitologia, i tot això s’ha de recollir perquè forma part de la catalanitat. Són tan catalans els uns com els altres. És a dir, com tota societat, no som d’una unanimitat absoluta. Hi ha referents que són assumits per bona part, però altres que són més de grup, però de grups que són també catalans i, per tant, no tenim per què amagar-los».

En el context actual, en què hi ha un debat constant i obert sobre identitat i independència, quin paper creieu que juga aquesta memòria?

«La memòria és un referent que hem de tenir present, però no podem ser esclaus de la nostàlgia. Un tret específic de la societat catalana és la capacitat d’adaptar-se als canvis. Per exemple, durant el franquisme va arribar molta gent de fora de Catalunya i les condicions polítiques no permetien un arrelament al país, a la seva llengua, tradicions i cultura. Això s’ha d’abordar a partir de la mort del dictador, en la transició i cap endavant. Ara tal vegada ens trobem amb una situació similar. Tot i que les circumstàncies polítiques no són les mateixes, tenim una onada migratòria nova, molt massiva que, d’alguna manera, posa en qüestió, entre altres coses, l’ús del català com a llengua pròpia i majoritària del país. Davant d’això, la societat reacciona».

La transmissió de referents és fonamental.

«Tot es transforma. Ara tenim uns referents que no són els mateixos dels nostres besavis. Tot ha anat canviant, i jo crec que en el futur passarà el mateix. Algunes coses del passat les utilitzarem i les transformarem, altres quedaran més amagades, i se’n crearan de noves. Tenim la capacitat per fer-ho».

Heu dedicat el llibre al reusenc Pere Anguera.

«A part de ser un gran amic meu, Pere Anguera va ser pioner a tractar aquestes qüestions, estava preocupat i en va escriure llibres, com ara l’excel·lent El català al segle XIX: de llengua del poble a llengua nacional».

Què us agradaria que el lector s’endugués després de llegir 'La memòria dels catalans'?

«D’una banda, un increment de l’autoestima. Sovint els catalans som pessimistes sobre el que hem estat, el que som i els referents que tenim. Penso que un llibre com aquest ens reforça l’autoestima. També ha de servir per entendre que la identitat és una cosa complexa i en construcció, que canvia, que es modifica i que s’adapta a les circumstàncies. No hem de viure esclaus del passat ni ser existencialistes en el sentit de creure que som una mena de gent predestinada pel fet de tenir determinats elements que han format el nostre caràcter ja des de lluny. Hem d’abordar els reptes de futur amb les mateixes armes que els nostres avis. És a dir, adaptant-nos a les circumstàncies per reeixir».