L’herència còmica

El Xavi, amb espardenyes de pagès i bessons de sardanista. El Ricardo, CEO —quines paraulotes, oi?— d’una empresa de laxants, encorbatat i amb vambes. L’un, vingut amb autobús des del poble en transport públic. L’altre, en tren d’alta velocitat, des de Madrid. Tots dos es retroben, sis anys després, perquè en teoria s’ha mort el pare i s’han de posar d’acord per repartir-se l’herència. 

Abans de cobrar-la, però, els dos germans es veuen obligats, per indicacions del difunt, a superar un seguit de proves pensades per fer que es reconciliïn. El viatge, amb una tarotista que juga al solitari amb cartes de l’Uno i una mena de mag de fonètica alemanya i vestimenta orientalitzant, transmuta, més aviat que tard, en un autèntic deliri.

L’obra, Fraterno Fatalum, de Marc Giraldes i Olga Dalmau, és la proposta de creació pròpia amb què la companyia Calfolavi Teatre es va estrenar, dilluns passat al vespre, a la Mostra de Teatre Jove. No era la primera vegada, tanmateix, que aquests actors passaven per l’escenari del Teatre Tarragona, que ja els havia vist actuar amb La Faixsula. 

El text, amb una intenció còmica inesgotable, pretenia reflectir un tema tan antic com l’ésser humà mateix: el de les desavinences entre germans. En aquest cas, amb una tensió incrementada per la pugna per apropiar-se d’unes terres al Priorat i els diners d’una assegurança. Les tres proves en qüestió es basaven en tres principis exposats pel mag: veritat absoluta, empatia extrema i guten moments.

Durant la representació s’encadenaven les conyes, per exemple, de tipus escatològic o sexual, amb situacions en què els personatges confessaven allò inconfessable. La música acompanyava la voluntat de fer riure amb aclucades d’ull que feien connectar el públic amb referències tan populars com el concurs ¿Quién quiere ser millonario? o la sèrie Mr. Bean. 

En el col·loqui posterior, de fet, preguntats per possibles coincidències amb Plats Bruts, els autors explicaven que havien farcit els textos d’al·lusions que anaven des d’El Jovenet Frankenstein, de Mel Brooks, fins a Els Simpson, de Matt Groening.

El ritme esbojarrat de l’acció posava a prova els actors amb escenes que provocaven salts temporals, canvis de personatges, una batalla de rap o el trencament de la quarta paret. Per no perdre agilitat, les transicions comptaven amb la presència d’una mosca geperuda que facilitava l’entrada i la sortida d’elements escenogràfics.

Cap al final de l’obra, la funció prenia un rumb més o menys inesperat, amb un punt de gir que recordava als espectadors que les coses no sempre són com aparenten. En aquest sentit, família és una «parauleta», tal com explica el Ricardo, que porta cua. També ens ho adverteix el refrany: «Cada casa és un món i cada persona un misteri».