Carlos Vargas: «L’educació està pensada com una fàbrica de certificats i s’oblida que el seu propòsit va més enllà dels títols»

Denuncia un retrocés social sobre la percepció de la feina de professor. Com hem arribat fins aquí?

«Per un cantó, crec que ha de veure amb l’estatus de la professió. És una feina que ara es veu com una segona opció de carrera per a molts estudiants, que potser no tenen aquesta vocació. I també té relació amb la remuneració. En el 50% dels països del món, es paga menys als docents que a altres professionals amb les mateixes qualificacions. I això també fa emigrar els docents de la professió». 

Sembla que ara tothom s’atreveix a opinar sobre la feina d’un professor.

«Es deu al canvi i la transformació digital. És a dir, la idea que qualsevol pot educar perquè tots els continguts estan a la xarxa i són accessibles. I existeix aquesta falsa creença que ja no és necessari un docent».

Quan ho és més que mai?

«Sí, això és el que defensem des de la Unesco. El rol del docent és insubstituïble. Justament ara amb la proliferació d’informació falsa. El paper del docent és ensenyar a pensar a l’alumnat. Són competències també relacionals, sobre com convivim i interactuem amb el món. Aquestes coses no les pots aprendre a internet. S’aprenen estant amb els altres».

En aquest sentit, quin ha de ser el paper de la IA a les aules?

«Molta gent la veu com la panacea de l’educació. Jo ho veig com una eina. Fa anys hi havia por als ordinadors a l’aula. I al segle XV a la impremta. Actualment, si ens mantenim ferms en el propòsit que creiem que ha de tenir l’educació i la utilitzem per això, no hi ha cap problema».

En quins casos seria positiu utilitzar-la?

«Per a fer un pla de classes, per a desenvolupar un currículum. El problema és si la utilitzem reiteradament per fer els treballs clau en l’educació, com corregir exàmens».

Per què?

«Perquè llavors perdem les competències dels professors per a contextualitzar la seva classe en base al coneixement dels seus alumnes. Sobre qui són, quines necessitats tenen, d’on venen, etc. Això no t’ho pot donar cap ordinador».

Formació d’identitats

Davant aquest escenari, quin és l’estat de salut de l’educació a nivell global?

«L’educació avui en dia està pensada com una fàbrica de certificats. Evidentment, el paper de la qualificació, de capacitar per a una feina, és molt important en l’educació. Però oblidem que el propòsit de l’educació no és només això. Em sembla molt més important la socialització, la subjectivació. La formació d’identitats. Quan algú pensa en quin grau estudiarà, el primer pensament és sobre la feina que podrà tenir».

Vostè també reclama una major inclusió del professorat en la presa de decisions. Com s’articula això?

«És senzill. En educació, qualsevol canvi que es faci afecta al professorat. Si modifiques el currículum, l’avaluació, els horaris. Tot. No només per les seves condicions de treball, sinó perquè també tenen molt a aportar. I seguim assistint a reformes educatives que es fan sense els professors, i que per això no tenen èxit».

S’escolta més altres sectors implicats, com els pares i mares?

«Pot ser. S’obeeix més a criteris polítics. Uns companys meus de l’Unesco van fer un estudi i van concloure que la durada mitjana en el càrrec d’un ministre d’Educació a tot el món és de dos anys. Si cada dos anys canvia la visió i es vol reinventar l’educació, no avancem».

Com ha de ser llavors la relació entre l’educació i la política?

«L’Estat ha de dirigir els processos i els ha de liderar. L’educació és eminentment política. Però l’ha d’obrir a un col·lectiu com el professorat que el pugui sostenir, més enllà dels canvis polítics que hi pugui haver. Els docents són el nostre cable a terra, qui dona les claus de les realitats que es viuen a les aules. L’educació sempre s’intenta adaptar als canvis, però el ritme és molt lent. I ara amb els canvis tecnològics encara més. Per això el debat sobre l’educació és una qüestió social».