Zahara: «Després de 'PUTA' necessitava sortir del bucle narratiu on havia quedat atrapada»

Com estàs vivint aquesta gira? Imagino que és una experiència diferent, tant pel so com pel concepte.

«Com que la producció del disc la vaig fer jo sola al meu estudi, tocar aquestes cançons amb els meus amics ha estat molt gratificant i estimulant a molts nivells. Veure les meves cançons a les seves mans, reinterpretades i creixent allà on jo les havia deixat, m’emociona moltíssim. 

Amb La violència passa allò que somiava que passés: que la cançó transiti entre el líric i l’animal, i que es salvatgi fins a convertir-se en una rave. Muntar aquest xou amb l’Ezequiel Gómez, de Somos Luz, ha estat molt divertit. Anàvem imaginant moments impossibles i veure’ls fets realitat fa que cada concert sigui una muntanya russa».

Com ha estat assumir tot aquest control creatiu? És alliberador?

«Totalment. Ha estat un exercici brutal de confiança i autoestima. També de posar-me a prova i superar reptes, sempre amb calma i amb afecte. Ha estat un procés solitari, però preciós i també necessari. Després de PUTA em vaig quedar atrapada en un bucle narratiu del qual necessitava alliberar-me, i part d’aquesta recerca de mi mateixa demanava saber qui era també a nivell sonor, no només com a autora o cantant, sinó com a productora».

Què et va portar a llançar-te a la producció, no només de la teva feina, sinó també de la d’altres artistes?

«De fet, treballar amb altres artistes va ser el que em va portar a produir-me a mi mateixa. Quan vam treballar en Martí i jo amb la María José Llergo, ella sempre em va reivindicar com la productora del disc, i després d’aquella trobada vaig sentir que podia ser-ho. Que algú et vegi capaç de fer una cosa de vegades és l’empenta que necessites per sentir-te capaç de fer-la».

Lento ternura sembla més pausat i íntim que treballs anteriors. És una aposta conscient per frenar el ritme?

«Com a mínim, neix amb aquesta vocació. Crec que la realitat acaba plasmant-se igualment, per molt que jo vulgui fer les coses amb calma. El disc té molta de l’energia vital del moment, per molt que m’entesti a mirar les coses de cara i amb serenor».

Com se sent tornar a compartir la teva música després d’un disc tan potent i mediàtic com PUTA? Vas sentir pressió pel que havia de venir després?

«Mentre el componia, no m’hi preocupava gaire. Més aviat al contrari. PUTA va ser alliberador a molts nivells, també en aquest sentit. Crec que la pressió ha vingut després, amb el disc ja fora, amb les expectatives dels altres i amb aquesta obsessió capitalista de convertir cada llançament artístic en una competició, no només contra els altres, sinó també contra tu mateixa».

Avui dia, les dones tenen prou espai en la música? Tenen veu també fora de l’escenari?

«Veu, en tenen, més que mai, crec. Estem vivint un moment de plenitud artística i creativa de les dones, i també són elles qui lideren moltes llistes d’èxits o de vendes. Tanmateix, no existeixen espais que reflecteixin la diversitat de la nostra escena, i això, sincerament, hauria de fer-nos vergonya».

A Demasiadas canciones denunciaves la poca presència femenina als festivals. Ara encapçales el Tetafest, un festival protagonitzat per dones.

«És d’agrair que es creïn festivals com el Tetafest i, ara per ara, veient com funcionen la majoria, propostes així continuen sent necessàries. Però també és trist que, després de tants anys fent música, encara calgui crear espais exclusivament femenins per garantir presència a sobre dels escenaris. Les dones som la meitat de la població: volem ser als festivals, volem ser als escenaris, treballar-hi a sobre i a sota. Crec que aquests festivals són una mesura transitòria, que per desgràcia encara cal, vist el panorama».

Sembla que internacionalment moltes dones dominen llistes i escenaris. Per què creus que a Espanya costa més tancar la bretxa?

«Crec que és més fàcil seguir amb la inèrcia que trencar-la, i que les persones, directives, empreses, marques, etc., que prenen aquestes decisions continuen sent les mateixes que programaven, seleccionaven i triaven abans. Si no canvia la mentalitat de qui gestiona, difícilment canviarà la situació, per molt que la realitat et digui que és possible».

Molts et consideren un referent feminista. És un títol que t’enorgulleix o que a vegades pesa?

«Soc feminista, i com a tal sempre estaré atenta, observant-me i qüestionant-me. El problema és que avui dia ser un referent feminista és complex, perquè el feminisme pateix les seves pròpies crisis internes i perquè atacar les feministes és un dels objectius de la dreta, del masclisme, del capitalisme... Ser un referent significa ser un objectiu fàcil, i això pot acabar fent mal».