Aparcar l’amor

Creure o no creure en l’amor, aquest semblava el dilema de l’obra A mi no em diguis amor, de Marta Buchaca, que el grup (H)istrionis Teatre va estrenar dimecres passat al Teatre Tarragona. En un món colonitzat pel consumisme, que s’ha filtrat fins i tot en les relacions socials i en les formes de lligar, fins a quin punt som capaços de mantenir un amor? Què implica intentar-ho? És realment possible? La representació anava suggerint aquesta mena de preguntes a partir d’un context fictici sorprenent: el d’una societat que defuig l’amor monogàmic i obliga, a través d’una llei d’abolició familiar, a malviure en aparcaments els qui no vulguin renunciar-hi. És el cas del Jaume i la Mari, un matrimoni estable a qui tothom, des l’avi vidu fins als fills, recomanava que se separessin per tal de no perdre l’habitatge i l’estatus. 

Els fills adolescents, de fet, encarnaven, no sense contradiccions, la posició d’uns joves que aspiren a passar-ho bé «sense lligams» i que il·lustren aquesta por a la caiguda, aquesta agonia de l’eros que descriu Byung-Chul Han amb una prosa —paradoxalment o no— molt comercial i massiva. Els pares, en canvi, cansats de tantes queixes, provaven de desenamorar-se amb uns pegats vermells que no acabaven de fer el seu efecte amb l’esperança de satisfer, així, els desitjos dels altres.

L’obra, dirigida per Laura Ballesteros, presentava aquestes tensions familiars amb unes interpretacions dotades de molta versemblança i aportava la intenció còmica necessària al text, que de seguida es va posar a la butxaca el públic que omplia de gom a gom la platea del teatre. Detalls com les notícies que es projectaven en una televisió, acurats en la forma i divertits en el fons —us imagineu una manifestació a favor de l’amor romàntic?—, ajudaven a posar-se en situació i reforçaven el component satíric de la representació.

Però el conflicte comptava encara amb una generació més, la dels avis, que durant una temporada feien veure, davant del fill, que no s’havien separat. L’escenografia, dividida en dos, ens traslladava cap a aquest segon pla on es reflectia el passat familiar. Així doncs, d’una banda, l’obra s’aproximava a la por als compromisos i l’hedonisme banal potser més freqüents entre els joves, però de l’altra també evidenciava les costures d’un model monògam que no està exempt de pujades i baixades, crisis i maldecaps, expectatives i desencisos, i, tot sovint també, silencis i hipocresies.

Aquesta perspectiva múltiple proporcionava, des del vestit d’estiu d’una comèdia lleugera amb final feliç, una visió prou completa de les complicacions de l’amor. Amb aquesta funció, i amb uns espectadors entregats, es confirmava un cop més un vincle que també persisteix: el d’(H)istrionis Teatre amb el sentit de l’humor.