Hortènsia és nom de diva

«Molt més que un noi, molt més que un sexe assignat». Així se’ns presentava el protagonista d’Hortènsia i la polzada dissident, l’obra que el grup Dissident.Cia va posar en escena, dilluns passat, al Teatre Tarragona. La proposta adaptava amb gràcia el drama musical Hedwig and the angry inch, de John Cameron Mitchell, i el desplaçava dels Estats Units fins a les nostres contrades. 

Així les coses, l’Hortènsia, provinent de l’Alemanya de l’Est, contava com havia aconseguit «sortir d’aquell infern» on es deia Hansel per fer cap, per amor —molt d’amor!— a Salou, en un trajecte vital condemnat a estavellar-se i en el qual les limusines es passejaven.

Ja se sap, com diu la dita: drag del Camp, drag del llamp. La representació era sacsejada pel caràcter magnètic d’Hortènsia, un personatge d’alt voltatge emocional, canviant i contradictori —i, per aquesta raó, atractiu—, amb un esperit de diva desbordant i un ego no correspost per la fama. A través de salts retrospectius, l’Hortènsia ens introduïa en el seu passat amorós, i, de retruc, en els seus pensaments, que conduïen a reflexionar sobre la construcció d’una identitat pròpia.

L’obra, dirigida per Anna Lapeyra, es desplegava, doncs, com un viatge cap a un mateix en què l’Hortènsia es despullava en termes biogràfics a base de monòlegs i escenes reconstruïdes, sempre sota un fons en què compareixien la ràbia, el ressentiment, la sexualitat o l’humor més cru. Els personatges masculins, des d’un militar espanyol que parlava sopes fins al cantant Tommy Gnosis, un friqui que li havia xuclat les cançons i la popularitat, reforçaven el contrapunt còmic de la història.

La funció es confonia volgudament amb un concert, i aconseguia aquest efecte amb un públic que responia a les peticions d’alçar-se, cantar, imitar coreografies o il·luminar la platea amb les llanternes dels mòbils. Les cançons del drama, com «L’origen de l’amor» —de ressons platònics—, eren interpretades pels músics de la companyia, que es mantenien a escena durant l’hora i mitja de representació i que interactuaven amb els actors. 

Aquesta comunió musical-teatral funcionava des d’un principi, tal com va demostrar una versió electritzant d’«El virolai» que potenciava la primera aparició de l’Hortènsia, vestida amb una capa quatribarrada d’anarcodrag patriota.

Amb un univers de referències també plural —de «totes les Rocíos» a Paquita Salas, de Lluís Llach a Julieta o de Las Bistec a Taylor Swift, etc.—, i uns recursos ben aprofitats —visca el Canva—, Hortènsia i la polzada dissident acabava d’aterrar l’èxit de Cameron i el feia i lluir, i ens recordava, en definitiva, que en això de l’amor la qüestió de les meitats és sempre relativa.