Oriol Grau: «Tarragona és una ciutat dura per viure-hi i per treballar-hi, però també pots fer-hi molt»

Amb ‘La mare, el dimoni i jo’ se suma al fenomen de l’autoficció. Com sorgeix el projecte?

«La veritat és que va ser un encàrrec, tot i que molt gustós d’assumir. Joan Negrié, el productor executiu de l’obra, em va dir literalment: ‘Oriol, has d’escriure una autoficció, un monòleg’, i així ho vaig fer. També és el primer cop que faig un monòleg a la meva vida, i estava una mica ‘acollonit’, però trobo que ha sortit prou bé».

Com va afrontar aquest repte? No és fàcil posar-se al centre del relat.

«Vaig decidir parlar de la meva faceta més coneguda, la part pública, però no de la vida íntima. Més aviat, és una resposta teatral a una pregunta que em fan sovint quan surto de Tarragona: ‘Què fas ara, que ja no surts a la tele?’ I aleshores, dono una resposta fantàstica, en el sentit màgic, no realista».

On comença la ficció i on acaba la veritat?

«És un poti-poti. El públic haurà d’esbrinar què és real i què no. Hi ha coses molt evidents, com el personatge del dimoni, que òbviament és inventat... o no del tot, ja que és el dimoni Cobalt, una figura existent en la demonologia europea. Però jo explico les coses com si m’haguessin passat de debò».

Per què creu que l’autoficció està guanyant tanta popularitat últimament?

«Les modes van i venen, també en el món del teatre. En tot cas, és un gènere barat, sovint és només un actor a l’escenari, i això, en els temps que corren, ajuda. Jo, de fet, vaig demanar al productor si podia tenir un cos de ball de quatre ballarins en tanga... però em va dir que amb un músic ja feia prou!».

Tot i ser un monòleg no està completament sol a l’escenari.

«M’acompanya el músic Roger Conesa. Sort d’ell! És un artista multidisciplinari, toca tota mena d’instruments, des del piano fins la guitarra, passant pel saxo, el violí i molts altres. S’atreveix, fins i tot, amb un xerrac! Crec que és molt interessant de veure i a més per mi és un suport molt important, ja que m’ajuda molt a sostenir el pes del text i de l’espectacle».

Un sol actor, tres personatges. Com funciona això?

«A Ràdio Barcelona ja havia fet molts personatges diferents i els canvis ràpids m’eren familiars. Aquí faig de mare, de dimoni i de mi mateix, però també surten altres personatges i escenes teatrals que interpretem entre el Roger i jo. En total, podem arribar a fer una vintena de personatges».

Com neixen aquests tres protagonistes? Per què la mare i el dimoni?

«Necessitava un conflicte. La meva mare real era una bona persona, però teatralment no donava gaire joc. Així que vaig crear una mare perversa i controladora. El dimoni, en canvi, és real dins la literatura demonològica: el dimoni Cobalt, patró dels comediants i director dels teatres de l’infern. És divertit, enganyós, teatral… i encaixa perfectament».

I el seu propi personatge, com el construeix? En quina etapa de la seva vida el coneixem?

«L’obra arrenca quan tenia 12 anys, que és quan vaig decidir ser actor. A partir d’aquí passo per diverses etapes. Els 16, els 20, quan vaig entrar a El Terrat, etc. També faig un homenatge als meus anys com a cantant d’orquestra, i als diferents personatges als quals vaig donar vida durant vuit anys a Ràdio Barcelona. Al final és això, una peça plena de petits homenatges a les persones que han seguit la meva trajectòria, però també pensada per fer gaudir a un públic que no em coneix, perquè no deixa de ser una història fantàstica, màgica i còmica».

La sinopsi de l’obra promet una «revelació inconfessable» sobre la «caiguda d’una carrera que es prometia brillant»...

«Tota aquesta part ‘fosca’ es tracta en to irònic, perquè jo no ho vaig viure així, en absolut. Sobretot fora de Tarragona, hi ha gent que em diu ‘De sobte sortíem de veure’t constantment a la tele o a la ràdio, i un dia... zas, desapareixes del panorama!’. Però no vaig desaparèixer, el que passa és que vaig deixar de sortir tant en pantalla, però continuava treballant. Per exemple, vaig dirigir 39 capítols de Plats Bruts. El que passa és que si no surts, per molta gent no existeixes. En un moment donat vaig decidir tornar a Tarragona, perquè és on em sento més còmode. Aquí hi tinc la meva gent, és el meu campament base. I tot i que Tarragona és una ciutat dura per viure-hi i per treballar-hi, també pots fer-hi molt. A més, va ser una oportunitat per tornar al teatre, que m’apassiona, però el tenia molt oblidat».

Diria que és aquest el missatge de l’obra, seguir el camí d’un mateix?

«Crec que és una crida a la desobediència. Quan tens un instint, un desig, has de tirar endavant, no fer cas del que et puguin dir, i fer el que consideris necessari per sentir-te realitzat».