Roserona: «Escric molt sobre l’amor com a desil·lusió, des d’un punt de vista amarg»

Roser Canet, Roserona, serà l’artista més jove sobre l’escenari del TetaFest. El seu últim EP, Caro diario, és molt íntim i emotiu. Com es trasllada aquesta intimitat a l’escenari?

«Només som dos persones. Guitarra i veu. Això fa que la meva veu prengui molt protagonisme i és un duo que no t’esperes. La posada en escena es barreja amb un punt molt personal, m’exposo molt».

I com porta aquesta exposició?

«Creo molt des de l’experiència. Un cop fas una cançó o la cantes en un escenari ho separes de tu. I això també és el fet curatiu de l’art. Quan estic a l’escenari sóc molt crua, però és impostat. No sóc jo realment».

Aquesta experiència es veu a Caro Diario. Com neix?

«Vaig tenir una crisi musical i vaig voler composar jo sola. A l’inici, era un àlbum amb deu temes. El vaig presentar així a Vida Records, la discogràfica. Però alguns els vaig descartar perquè eren més idees que cançons. També he buscat un so concret, amb l’ajuda de Galgo Lento a la producció, i arriba en una etapa en la qual m’estic professionalitzant».

Són sis cançons, com també en l’anterior EP ombres d’amors perduts. La curta durada és quelcom buscat?

«Em surt composar curt. Potser té a veure amb la meva generació i la forma de consumir música. Composo molt per frases i per la repetició d’aquestes, com si fossin mantres. És un aspecte que m’agradaria treballar. Ara sí que crec que, després dels dos EP, buscaré fer un àlbum».

En alguns aspectes és autodidacta.

«Sí, a tocar la guitarra vaig anar aprenent per intent i imitació. Ara bé, des dels 15 anys vaig a classe de cant. Ara també he començat classes de llenguatge musical. Tot ajuda perquè jo em notava que estava limitada».

Noves veus joves

L’amor travessa la gran part de les seves cançons.

«Acabo escrivint molt de l’amor com a desil·lusió, amb un punt amarg. Busco un punt de vista i el treballo. I em sembla interessant aquesta idea. Crec que tots tenim o hem viscut aquesta desil·lusió».

La crítica especialitzada la considera una de les veus joves més úniques de l’escena catalana. Ho viu així?

«Penso que no soc tan única o especial. Crec que el meu estil musical també el fa molta altra gent, tot i que potser no a Catalunya o en català. Crec que res és tan important des de fora i el que pot dir la crítica».

Conviu amb el moment de gran explosió de l’anomenada Banda del Pati, amb artistes com Mushkaa o Julieta. Uns artistes amb els quals comparteix generació, però no estil. S’ha arribat a plantejar canviar-lo?

«En l’etapa de crisi musical que comentava abans vaig passar moments de tot. I vaig dubtar perquè potser tenen més llocs on tocar i pensava en la forma de posar en valor el que faig. Però no em posaré a fer música per buscar un producte concret i ja està. Sentiria que faria una cosa que no em representa. Jo faig la música que em surt i m’agrada, al meu estil».

No es veu fent l’anomenada música urbana?

«No, al contrari. A vegades em molesta haver d’etiquetar-ho tot. No sé si d’aquí un temps de cop i volta dono un gir al meu estil i vaig més cap allà. Amb la resta de companys tinc molt bona relació i crec que tots valorem que cadascú cultivi lo ‘seu’».

Són públics compatibles?

«Crec que sí i és molt xulo que passi un fenomen així. S’arriba a nínxols diferents i és en un gran avantatge en molts moments. A mi em pot funcionar molt Figa Flawas de festa i després escoltar Nuria Graham, per exemple».

El Tetafest reuneix cantants i artistes de diferents generacions. Quines han sigut les seves referents a la música?

«Tinc diferents referents i de diferents generacions. Un dels primers noms que em ve al cap és el de Guillermina Motta. Sempre m’ha marcat molt perquè era molt lliure i feia una cosa diferent. El fet que es retirés aviat, perquè així ho va decidir, també fa que sigui un personatge interessant. Però també artistes més actuals són referents per a mi. Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Renaldo i Clara. O també Maria Jaume o Maria Hein. Amb elles he vist de prop, tot i que són de les Illes Balears, com han anat evolucionant, tant estèticament com musicalment. I tot el que fan m’inspira».

I com serà l’evolució de Roserona? Què és el següent?

«Suposo que he d’anar trobant la meva marca personal, tot i que és un concepte que odio. Musicalment i estèticament. Rosalía deia que aquest procés està ple de contradiccions. Al final, tinc 22 anys i ara crec que tinc molt clar què vull fer i cap a on vull anar. Però d’aquí uns anys no sé què vindrà».