Roger Mas: «Actuant amb la cobla hi ha una alegria i un sentiment que estem vivint alguna cosa especial»

Presenteu el segon volum del treball ‘Roger Mas i la Cobla Sant Jordi’. Sempre havies tingut clar que hi hauria una segona part?

«Estava previst des del principi. Fins i tot el disseny de la portada que va fer Perejaume, que eren lletres blanques sobre fons negre, preveia una segona part com la que ha fet ara. El que no estava previst era tardar tant, però tot aquest temps hem anat treballant i creixent junts amb la cobla, i les condicions per tornar-hi s’han donat ara, al cap de dotze anys».

Si ja preveies que hi hauria dues entregues, vas concebre aquest projecte ja pensant en cadascuna de les parts?

«En totes dues hem treballat amb una mateixa estructura, que és oferir un terç de material inèdit, un terç de versions amb cobla de les meves cançons i, finalment, la part més divertida: com que la cobla té aquesta sonoritat que entenem molt nostra i molt d’aquí, em va semblar un exercici molt interessant fer una excursió per grans cançons de tradicions lingüístiques veïnes i reversionar-les en clau de cobla. A més, fer-ho mantenint l’idioma original, sense adaptar la lletra. És una part en què jo canto en castellà, francès, italià o aranès a través de la nostra identitat, adaptant-ho a la sonoritat de la cobla. També és una manera de deixar clar que una cosa que es fa des del local pot abastar l’universal. Això, de fet, és el que fan totes les tradicions. Qualsevol altra llengua interpreta el món des del seu punt de vista, però els catalans sempre ens mirem les coses amb un filtre més, per desgràcies de la història».

El fet de treballar amb la cobla et va condicionar a l’hora d’escollir el repertori?

«Trio el repertori pensant que el vull adaptar a la cobla, però això no em condiciona, perquè amb cobla es pot fer qualsevol cosa. El que busco és fer coses que, si no fos amb la cobla, serien molt difícils de fer».

Me’n pots posar un exemple?

«Un pi de tres branques, que lliga el País Valencià, les Illes i el Principat. Una peça com aquesta, que té una cançó de bressol valenciana, una altra d’Eivissa anomenada Flors de baladre, que és com un himne de les Illes, i una peça carnavalesca de Solsona, pel tipus d’arranjament que hi hem fet, necessita molts instruments. I una cobla és com una orquestra: hi ha canyes, metalls, el contrabaix, el flabiol, el tamborí… A més, hi afegim una base d’un trio de jazz, amb bateria i piano, que ho acaba convertint en el que a Amèrica seria una Big band. La veritat és que resulta molt divertit i fa que, a més, passin moltes coses diferents: des de tenir quinze persones a l’escenari fent soroll, amb la cobla donant-ho tot, fins a pianíssims i coses molt petites».

Vaig veure el primer concert i això que us ho passeu molt bé es transmet molt al públic. Teniu aquesta sensació? Era una aposta arriscada, la que vas fer…

«Bé, jo anava molt confiat, perquè soc una mica inconscient i, si una cosa m’agrada molt, em sembla que a tothom li ha d’agradar. Però és veritat que s’acaba creant un clima estupendo. I nosaltres també notem la diferència entre quan anem sols i quan actuem junts. Junts hi ha més sensació de festa major, com una alegria i un sentiment que estem vivint alguna cosa especial».

Abans deies que amb la cobla heu anat creixent junts. Com ha evolucionat aquesta química musical que teniu?

«Tot això no seria possible sense l’arranjament musical de Xavier Guitó. Fa molts anys que treballem junts i coneix molt bé els dos llenguatges: el de la cançó i el de la música. Quan amb el mestre Guitó vam començar a treballar en els arranjaments i en l’estètica musical de l’espectacle, vam anar a buscar els límits del que podíem fer amb la cobla. Ara, amb aquest segon disc, ens hem esforçat per anar a buscar allò on tothom pot mostrar el seu millor perfil. Aquesta sensació, en la música o en les arts, de què algú està fent alguna cosa que domina perfectament, m’agrada molt. Abans, això, no ho fèiem, i per això ara estic molt content: som on havíem de ser».