El llatí reneix a Centcelles: adolescents competeixen als Ludis Constantinenses amb togues, enigmes i jocs romans

Diuen que el llatí és una llengua morta, però ahir, al Conjunt Monumental de Centcelles, era ben viva. Com cada any, el Tarraco Viva ens sorprèn amb escenes d’allò més inusuals. No parlo pas dels personatges romans que es passegen per la ciutat vestits amb togues pròpies de l’època, ni de les lluites de gladiadors al Camp de Mart, sinó dels adolescents que, per un matí, intercanvien la pantalla del mòbil per tinta i papir, o els convenients bizums per monedes antigues. Potser és el fet de poder escapar-se de l’aula per un dia, o la motivació per ser coronats vencedors, però ahir els alumnes de llatí de 4t d’ESO de la demarcació mostraven un interès especial per aquesta mateixa assignatura.

A partir de les 9 h, uns 90 estudiants començaven a omplir el conjunt romà, més colorit que mai gràcies a les gorres verdes, grogues, vermelles, liles, i roses que identificaven les diferents factio, cadascuna dividida en quatre subgrups, que competirien entre ells per ser els primers a superar les proves. L’equip amb més victòries seria declarat el guanyador d’aquesta cinquena edició del Ludis Constantinenses. Abans d’esdevenir protagonistes, però, tocava ser espectadors, i els joves van ser benvinguts amb una lluita de gladiadors. «M’ha tocat sortir i fer-me el mort, però ha estat divertit», comentava el Salvador Comes, de l’Institut Baix Camp. Ara sí, arribava el moment de la veritat, i els alumnes iniciaven un circuit format per diferents jocs romans.  

A l’exterior, no molt lluny d’on els gladiadors encara canviaven les armadures per uns texans, la primera factio s’endinsava en un misteri: «Qui ha matat l’emperador Adrià?». Així, el grup llegia i rellegia les pistes plastificades, però no trobaven la inspiració. «Sempre barregem els nanos perquè treballin amb companys d’altres centres. Arriben molt tímids i els costa arrencar, però aviat agafen el ritme», explicava la Claustre de Bofarull, professora de llatí i grec i coordinadora de la trobada. Enguany, apuntava, els joves tenien una targeta que podien penjar-se a la roba amb els seus noms d’Instagram. «Sempre se’ls demanen, així que ens va fer gràcia», deia. La jornada l’organitza anualment el Grup de Treball de l’ICE de Clàssiques de la URV, amb la col·laboració del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i l’Ajuntament de Constantí. El seu objectiu, assenyalava la coordinadora, és «apropar l’alumnat als monuments» i «posar els seus coneixements en pràctica en un ambient lúdic, molt més amè que una classe».

Després d’uns quants entrebancs i una petita empenta per part dels professors, la factio tenia el seu primer equip guanyador, que recollia les quatre monedes com si fossin un tresor, guardant-les dins el saquet amb un somriure satisfet. «Hem de guanyar, eh?», deia una noia a la seva companya. En una llarga taula plegable, davant la zona de pícnic del recinte, un altre grup intentava fer la millor cal·ligrafia sobre papir mentre intentaven que el vent no fes volar la seva feina. «És bastant difícil, se’ns ha donat una mica malament», admetia Comes, que havia quedat últim en la prova. Així i tot, no semblava molt disgustat. «Jo m’ho estic passant molt bé, és una mica com quan eres petit i anaves al parc a jugar amb nens d’un altre ‘cole’. A més, ens saltem classe, que també és molt important», reconeixia sense cap mena de vergonya.

A prop de la zona d’aparcament tenia lloc la prova més física del circuit, les Ludi Olympiaci. Salt de llargada, curses de relleu, llançament de ‘javelina’... El sol no perdonava i les dessuadores van quedar ràpidament amuntegades en un racó. «De moment és la meva prova preferida, i la que millor ens ha anat», comentava l’Anís Ennaoui, de l’institut Josep Tapiró, que ja avançava una remuntada. «Soc bastant competitiu, però crec que els meus companys són més tranquils», apuntava. «Encara no he pogut parlar molt amb ells. Em fa una mica de vergonya, però està bé sortir de la zona de confort», admetia.

A l’interior del recinte, el so dels daus revelava ràpidament quin tipus de joc s’estava realitzant. Un trivial posava a prova als alumnes, que per avançar caselles havien de contestar correctament preguntes sobre la llengua, la cultura i la història romana. Dins la cúpula, els estudiants seien a terra, intentant esbrinar com obrir el cadenat que tancava una petita capsa de fusta. Dins, s’amagava un nou enigma a resoldre. Entre els diferents grups, un visitant contemplava el conjunt esquivant alumnes com podia. «Jo venia a Barcelona a veure un concert i he volgut aprofitar per visitar Tarragona, ja que m’interessa tot el món romà… però no m’esperava això» deia el José Luis Martín de la Sierra, originari de Mallorca. Minuts després, les activitats s’interrompien per gaudir de l’esmorzar, i l’excursionista podia reprendre el seu propi circuit. Els alumnes retornaven als seus amics i els colors es barrejaven de nou, deixant en pausa l’esperit competitiu. Clarament, tots ells van guanyar molt més que una corona de llorer i una bossa de llaminadures.