El ‘tresor amagat’ del Fòrum

Temples, botigues, places… on ara molts només veuen unes quantes pedres, segles enrere es trobava el cor de la vida social i política de la ciutat. Encara queden uns quants mesos fins que Tarragona pugui redescobrir el Fòrum de la Colònia. De moment, tant els residents com els turistes s’hauran de conformar amb observar amb curiositat les obres que prometen transformar aquest trosset de Tàrraco, a l’hora que unes noves excavacions s’endinsaran dins el sòl del recinte per primera vegada des de 1925. 

Si bé les columnes que anys enrere sostenien la basílica o els pòrtics de les tabernae conviden a aixecar la mirada, de vegades cal parar atenció allà on posem els peus per descobrir nous fragments de la nostra història. I és que entre les restes de l’antic centre neuràlgic de la ciutat s’hi amaga un tresor. Bé, s’hi solia amagar. Es tracta de l’aerarium (erari en català), el tresor públic de l’antiga ciutat romana.

Aquest edifici custodiava les arques municipals amb els impostos recaptats als ciutadans, va ser identificat per l’arqueòleg Joaquín Ruiz de Arbulo. En el món romà, totes les ciutats importants comptaven amb un aerarium. Normalment, es trobava dins el podi del Temple de Saturn, al costat del tabularium. Solien estar ubicats prop de la cúria i formats per estructures blindades per garantir la seguretat dels fons. El cas de Tàrraco, però, apuntava a X l’arqueòleg tarragoní César Pociña, és excepcional, ja que no es coneix «cap paral·lel similar en altres ciutats de l’imperi».

A primera vista, les restes poden semblar forats discrets en un lateral del conjunt arqueològic, fàcil de passar per alt. Però darrere del Temple de la Tríada Capitolina i annex a la basílica del fòrum, hi ha un espai amb un peristil que dona accés a una sala que comptava amb murs d’un metre de gruix. Aquesta està pavimentada amb signium, un recobriment de l’època romana format per una barreja impermeable de calç, sorra i fragments de terrissa. 

A l’interior s’obren quatre dipòsits soterranis que, segons l’arqueòleg «surten bastant de l’habitual». Un d’aquests, detalla, va ser parcialment desmantellat durant unes obres als anys trenta, cosa que permet observar la seva construcció, dissenyada per a blindar i protegir el seu contingut. Això s’aconseguia amb lloses de calcària de 14 cm de gruix que folren les parets i el sòl de les arques. 

Aquestes pedres es troben superposades entre si, sense morter i amb una rebaixa perimetral d’un centímetre. Tot i que l’arca més gran ja no compta amb parets, l’obertura conserva restes de formigó i quatre empremtes de bigues de fusta. Un altre element singular és l’arca doble, separada per una llosa de 28 cm de gruix. Als laterals, unes ranures demostren que probablement aquests dipòsits es tancaven amb portes o tapes, segurament de bronze.