Araceli Pereda: «Conec cent casos com Ca l’Ardiaca. S’ha de dialogar i ser flexible, per les dues bandes»

Com definiria Hispania Nostra a algú que no la conegués?

«Li diria que és la veu de les persones en defensa del patrimoni. I som la veu del patrimoni davant la societat també. Busquem la cooperació perquè entre tots puguem conservar el que és de tots».

Quina és la seva relació amb Tarragona?

«L’Ajuntament és membre de l’associació des del 2008 i tenim bona relació. A més, estem orgullosos perquè creiem que el premi Europa Nostra que vam atorgar al Circ l’any 1995 va ser l’impuls perquè després Tàrraco s’inclogués a la Llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, que enguany se celebra el seu 25è aniversari».

La ciutat ha rebut premis, però també s’ha inclòs a vegades a la seva Llista Vermella, que alerta d’elements patrimonials mal cuidats i gestionats.

«Sí, no se salva cap ciutat. La nostra intenció amb aquesta acció és alertar i que es puguin solucionar els problemes el més aviat possible. El patrimoni molts cops es concep com una despesa i per nosaltres és una inversió. Que genera bons llocs de treball i també orgull i un sentiment de pertinença pels habitants».

El gran problema acostuma a ser el finançament. L’Ajuntament reclama un consorci entre administracions pel patrimoni, semblant al que té Mèrida. Com ho analitza?

«Jo he treballat tota la meva vida en el patrimoni i crec molt en el diàleg. El primer nivell de protecció del patrimoni sempre correspon als ajuntaments, que són qui hi estan més a prop, i des d’aquí es va escalant. Ara bé, en totes les escales hi falten recursos. Les administracions són molt importants, però molts cops no es parla del paper dels ciutadans. Igual amb els mecenes i patrocinadors. S’ha d’unir tota aquesta part de la societat també».

No es tenen en consideració?

«No, perquè el patrimoni continua patint pressions de sectors econòmics i urbanístics. És difícil. Jo parlo amb molts ajuntaments que estan a la Llista Vermella i ens diuen: ‘A mi ja m’agradaria sortir de la llista, però el que em demana el meu poble és que gasti en l’escola o l’hospital. Si gasto en patrimoni no em votaran’. I ho entenc. Per això la solució passa perquè la ciutadania conegui i estimi el seu patrimoni. Només quan els habitants et recolzen, pots arriscar en la matèria del patrimoni».

Paper dels privats

I aquí quin és el paper de les empreses privades? Quan succeeixen casos com el de Ca l’Ardiaca, què s’hauria de fer?

«Conec 100 casos com Ca l’Ardiaca arreu d’Espanya. Per començar, les normes han de ser clares. Si és un Bé d’Interès catalogat sàpiga vostè que no podrà fer certes coses. S’ha de continuar parlant, ser flexible, per les dues bandes. Cada cop les empreses s’hi impliquen menys».

En quin sentit?

«Crec que fa dècades hi havia més eufòria pel patrimoni i hi apostaven més. Ara es retrauen, estan més garrepes a l’hora de patrocinar. Nosaltres també ho patim. Per això també és important disposar de tècnics en els projectes que sàpiguen interpretar i compaginar la Llei de patrimoni i l’interès comú».

Vostè va ser una de les impulsores de la llei, l’any 1985. La normativa està desfasada?

«Jo sóc partidària de fer-ne una nova. El concepte de patrimoni ha canviat molt els últims anys. Nosaltres parlàvem de patrimoni material i ara parlem de coses immaterials, culturals. És un canvi copernicà. Però necessitem consens polític, al 85 es va aprovar amb el 90% dels vots a favor del parlament. Fa falta una visió a mitjà i llarg termini».

El turisme també està estretament vinculat amb el patrimoni. Com casen aquests dos elements?

«Massa sovint les administracions o companyies que s’hi dediquen obliden allò primordial: la gent d’aquells llocs. Se’ls hi ha de donar prioritat. Quan dones permisos, llicències. Quan fas normes. S’ha de veure a qui beneficia. Perquè sinó veiem com es creen ciutats museus i patim problemes que fa anys no patíem».