Marta Vives: «A les amistats no els exigeixes res, però el que arriben a fer, no ho fa ningú»

Fa tres anys debutava com a escriptora amb un recull d’històries reals sobre diferents visions de l’amor que superaven l’estereotip de l’amor convencional. Ara Marta Vives (Reus, 1976) fa un pas més i, amb Tens la força de les coses (Ara Llibres), basat també en històries reals, reescriu el concepte de l’amistat a partir vivències de dones i, sobretot, de crues situacions que se sustenten gràcies a la força de la companyia trobada.

En el teu primer llibre, ‘Diguem-ne amor’, tractes de formes d’estimar més enllà de l’amor romàntic i ho fas en primera persona. Ara et centres en l’amistat, però hi ha una narradora i sembla que agafis distància. Què canvia?

«A Tens la força de les coses volia fer una cosa diferent, en cap cas és una segona part del Diguem-ne amor. Volia canviar i explorar maneres diferents d’explicar-me. Era una manera de posar-me a prova i trobar altres maneres d’escriure».

L’origen de les històries tampoc és el mateix.

«Sempre són històries reals. Al Diguem-ne amor eren històries que jo coneixia o que vaig anar a buscar, on es veu més la periodista, perquè eren entrevistes amb personatges que jo vaig triar i jo posava paraules a la seva veu. Ara, en canvi, són històries que m’he trobat i he necessitat una manera diferent d’explicar-les. Això també m’ha posat a prova, perquè hi ha situacions que confirmen totalment que la realitat supera qualsevol mena de ficció».

De fet, algunes de les històries podrien ser una novel·la per elles mateixes.

«Totalment. Estic convençuda que no hauria pogut escriure-les si hagués tingut la intenció de fer una novel·la. No tinc prou imaginació per inventar situacions com les que la vida ha creat per als personatges. Potser per això em vaig distanciant cada vegada més de la Marta periodista i he intentat crear una veu una mica més literària».

Tant el títol com els quatre blocs i l’epíleg tenen una relació directa amb els versos d’Enric Casasses que la Carme Junyent et demana que llegeixis en el seu funeral. Com es genera el vincle entre la Carme i el llibre?

«No és una situació volguda. Estava treballant en les històries abans de la mort de la Carme, però no tenia clar com explicar-les. Tenia la fórmula del primer llibre, però no volia fer el mateix i buscava un altre camí. En aquest camí va passar això de la Carme, una amistat trobada amb la qual s’havia generat un vincle molt potent i que, arran de la seva malaltia, em demana que llegeixi una carta quan arribi el dia del seu funeral. Per a mi és una situació molt dura, perquè jo no pertanyia al seu cercle més íntim i mai ningú m’havia demanat una cosa semblant. És llavors quan, a part de la carta, m’envia el poema Tens la força de les coses».

En certa manera, és la Carme qui et dóna la clau del llibre.

«Indirectament, sí. La Carme era tot fortalesa, abans de la malaltia i després, molt apassionada i potent. Una sàvia… Va ser un temps després del seu funeral quan m’adono que els versos parlen del mar i dels arbres, com dues de les meves històries... i ho veig clar. A partir d’aquí, el llibre s’organitza en blocs vinculats amb el mar, els volcans –que són dones com volcans–, els arbres i la veritat, com el poema de Casasses. És llavors quan hi introdueixo la narradora –perquè les històries són el que expliques, no qui les explica– i tampoc hi apareixen els llocs, per evitar qualsevol judici extern».

De fet, el poema i la Carme Junyent tenen també el seu paper al final del llibre i és l’única protagonista no anònima.

«Sí. Quan hi penso, m’adono que la meva relació amb la Carme és una història més d’amistat trobada, entre dues dones de generacions diferents, que es coneixen en un entorn de feina i que generen un vincle més enllà del que haurien pogut imaginar».

Totes són històries de dones i totes molt dures, d’aquelles que les nostres mares en dirien ‘coses de dones’, amb un punt de tabú...

«Certament. Són totes molt dures i crues, coses que fa uns anys moltes dones patien i no podien explicar a ningú, tot i que són coses que passen contínuament, com el naixement d’un fill mort, una malaltia, la mort d’algú proper… Coses de dones, que pesen, que queden amagades, i que no s’expliquen. De tota manera, són coses en les quals també els homes es poden veure reflectits, pel mateix pes de la història i perquè tots som fills d’una mare».

La relació amb els pares–amb la mare, concretament– també és protagonista d’una història. És una altra mena d’amistat?

«Arriba un moment de la vida que descobreixes una altra manera de veure els teus pares. T’adones que han viscut coses de les quals tu no n’ets conscient, i ets capaç de tenir-hi converses de tu a tu i de plantejar-te com seria una relació d’amistat amb la teva mare o el teu pare si tingués la teva edat, sense el salt generacional. També volia explicar això, perquè, en certa manera, ho vivim tots quan prenem el rol de cuidadors i passem a cuidar a qui s’ha fet de càrrec de nosaltres tota la vida».

Si haguéssim de resumir el ‘Tens la força de les coses’ en una frase, no dubtaria a dir que és pura exaltació de l’amistat.

«A diferència de la parella, als amics no els jutges. Són com són i no esperes que canviïn. Les parelles i, fins i tot, els pares, intentes que siguin com tu voldries, però a les amistats no els exigeixes res, i el que arriben a fer no ho fa ningú. Saps què hi ha i amb això fas. La Marina Garcés diu que l’amistat és l’única relació humana que no està institucionalitzada, i no puc estar-hi més d’acord. No hi ha judici respecte a l’altre i, en aquest cas, en cap de les històries hi ha cap judici, només hi ha la llibertat de voler ser, o ser, el que un desitja».

Tot i això, i sense ànim d’esberlar res, no semblen bons temps per a l’amistat.

«Les xarxes socials i la tecnologia no ajuden i el món va al revés, però reclamo aquest amor a qualsevol lloc i en les coses petites. L’amistat dóna moltes oportunitats i hem de tenir més pell i mirar-nos més. L’última barbaritat que he vist és que la gent utilitzi el ChatGPT per tenir converses com si fos un amic!».