Eudald Carbonell: «El gran problema de la humanitat és perdre la identitat col·lectiva»

Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) és un dels tarragonins d’adopció més il·lustres de les darreres dècades, una figura que va més enllà de l’arqueologia i la paleoantropologia per entrar de ple en el grup de pensadors catalans més influents d’aquest segle a través de l’evolució social humana. Aquest Sant Jordi presenta la seva darrera publicació De la caverna al cosmos. Nous horitzons per a l’espècie humana.

Enguany no és un any qualsevol per fer-li una entrevista. Ara parlem amb un guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

«Es podria dir que sí i és un premi que potser fa més il·lusió que altres, tot i que, en el fons, no deixa de ser un reconeixement més. L’important és el que s’ha fet, no els premis que t’han donat».

A 'De la Caverna al Cosmos. Nous horitzons per a l’espècie humana’ parla pràcticament de tot, des d’història a coneixement, passant per ciència, tecnologia, pensament…

«És un llibre que és una mica holístic. En realitat, és molt holístic. Tractar sobre la humanitat, la transhumanitat i la posthumanitat requereix tractar tots els elements que influeixen en l’espècie, en el que pot passar i en el que ha passat, i això fa que s’hagin de tractar moltes coses».

De fet, de tots els seus llibres, podria ser el que parla més de futur i menys de passat…

«És el llibre que acaba la sèrie i tanca tot aquest recull que he anat fent els darrers anys. Ara al desembre acabaré el que segurament serà el meu últim treball, sobre els cinc pilars de la humanitat, on faig una síntesi de la teoria de l’evolució social, i ho deixarem aquí».

Tot i no ser un llibre optimista, sí que ha reconegut que és ‘pessimista amb esperança’. Com ho podríem explicar això?

«No és optimista i no sóc optimista. Hi ha una guerra i estem davant d’un coll d’ampolla que pot conduir a la tercera Guerra Mundial, en la qual l’armament nuclear tindrà un paper important; per tant, he de ser pessimista, però tinc l’esperança que la humanitat superi aquest coll d’ampolla i avanci per superar-ho».

Ha dit diverses vegades que el fet de convertir-se en pare li ha fet canviar la perspectiva de moltes coses. L’esperança en el futur és una d’aquestes?

«Exactament és així. Els gens i la paternitat fan que tinguis una predisposició a pensar amb més esperança en el futur que quan no deixes fills. Ara penso que arribarà aquesta tercera Guerra Mundial, però també que podria ser que el coll d’ampolla passi ràpidament i arribem més aviat del que crèiem a la posthumanitat. Quan et neix un fill et fa canviar la consciència».

Aquest és un altre tema que tracta en el llibre, l’evolució de la humanitat cap a una transhumanitat i una posthumanitat… i parla de canvis que passen molt de pressa, fent, en pocs anys, salts equivalents a segles.

«Serà exactament d’aquesta manera. Gràcies a la tecnologia i la intel·ligència artificial, en pocs anys la humanitat farà un pas evolutiu cap a la transhumanitat, un pas que en una altra època hauria necessitat dos-cents o tres-cents anys per produir-se. Això em fa pensar que la posthumanitat pot arribar molt aviat».

Però aquesta velocitat també pot ser contraproduent i provocar una involució al mateix ritme…

«Aquest és el risc més gran, perdre en molt poc temps el grau de socialització que s’ha aconseguit i la consciència social que s’ha anat creant».

La conclusió que es pot treure del llibre, com en altres anteriors, és que la humanitat no en surt gaire ben parada. De fet, poca gent com vostè es pot permetre el luxe de dir que la humanitat és imbècil i quedar-se tan ample…

«Suposo que és la solvència de tants anys d’investigació i de treball (riu). He dit imbècil a tothom i m’he quedat tan ample, és cert, però és el que crec i ho puc fonamentar. Quan la història i tot el que hem descobert sobre els nostres avantpassats ens porten a la conclusió que som una espècie imbècil, ningú es pot enfadar».

Malgrat això, vaticina que els humans seran capaços d’arribar a altres mons sempre que assoleixin ‘consciència’, que és una cosa que se’ls pressuposa.

«Consciència tecnològica i la còsmica… La consciència se’ns pressuposa, però hi ha la consciència d’espècie, la consciència col·lectiva, la consciència individual i hem de desenvolupar la consciència tecnològica i la consciència còsmica, que va més enllà. La consciència d’espècie, per exemple, és més recent que la consciència individual i col·lectiva. Els perillosos per la humanitat són els que tenen poder i consciència tecnològica, però no han assolit la consciència d’espècie…»

Suposo que quan algú no té consciència d’espècie perd també la capacitat de socialitzar, l’empatia…

«No tenir consciència és exactament això. Socialitzar és el que ens fa humans. El gran problema de la humanitat és la pèrdua de la identitat col·lectiva. La consciència de col·lectivitat ha d’estar per sobre de la individual per poder avançar i evolucionar».

Darrerament, ha parlat sovint d’aturar-se, però ja té un altre treball a punt. De veritat es retira?

«En realitat jo no m’he aturat mai i no crec que ho faci. El coneixement no s’atura mai. Pensar ja és una altra cosa, és més personal. En realitat, pots tenir molts coneixements i no pensar, però és difícil deixar de pensar. Segur que continuaré pensant…»

Parlant de pensament… Tot i ser un home eminentment de ciència, no creu que ‘De la caverna al cosmos’ també arriba a conclusions filosòfiques i gairebé religioses?

«És lògic que a vegades la gent de ciència arribem a aquesta mena de conclusions, sobretot quan ens fem grans. El pensament científic es fa cada vegada més filosòfic, de manera que els científics acabem fent filosofia i de la filosofia a la religió no hi ha tanta distància. El problema és quan et converteixes només en un venedor de diaris, perquè cal dir alguna cosa que tingui sentit!».