Un llibre repassa la història de la revista 'Spirou', bressol de Lucky Luke o els Barrufets

El doctor en Filologia Catalana i expert en còmics, Emili Samper, repassa en el llibre Los orígenes de la revista Spirou (Editorial Base) la història d'aquesta publicació belga que va llançar el seu primer número el 21 d'abril del 1938 i de la qual van sortir personatges com Lucky Luke, els Barrufets o Marsupilami.

«És una de les revistes més importants del còmic franc-belga. Menys durant la Segona Guerra Mundial, des del 1938 s'ha publicat regularment i va dirigida, sobretot, a un públic juvenil», explica Emili Samper.

Autors com Morris, Franquin o Peyo van publicar en la revista Spirou, que també va donar l'alternativa a personatges com Lucky Luke, els Barrufets, Marsupilami, Gaston Lagaffe (Tomás el mala sort) o el propi Spirou, que dona nom a la revista.

«Spirou és un botons de l'època, dels anys 40, que porta l'equipatge dels clients adinerats, als qui obre les portes o enllustra les sabates. És un jove que llueix amb orgull el seu uniforme i la seva gorra de color vermell. El seu nom és també un joc lingüístic, ja que és l'apel·latiu popular amb el qual es designa a un petit esquirol i, per extensió, també a una persona dinàmica i múrria», explica Samper.

Samper, que va créixer llegint còmics de Superlópez, Batman o Dragon Ball, va rebre la proposta d'Editorial Base per escriure un assaig sobre la revista Spirou, d'una mica menys de 150 pàgines, i analitzar la seva importància a nivell mundial per a la seva col·lecció Apuntes de cómic, dirigida per David Aliaga.

«A Espanya hi ha molts estudis sobre còmic, però hi ha poca documentació sobre l'escola franc-belga, així que vaig haver de consultar molta bibliografia en francès», recorda l'autor.

Le Journal de Spirou, com es denominava originalment la revista, va causar furor a Bèlgica i França -tenia una edició per a cada país- durant el segle XX, «quan els còmics es compraven als quioscs i no a les llibreries com ara», comenta Samper.

Des del principi, va ser publicada per l'editorial belga Dupuis, que va iniciar la seva marxa com una empresa familiar a la fi del segle XIX i des del 2004 pertany al conglomerat multimèdia francès Média-Participations.

La revista Spirou rivalitzava amb un altre pes pesat de l'època, Le Journal de Tintin.

«Pertanyen a editorials diferents i també tenen diferents maneres de plantejar les històries i els dibuixos. El Tintín té una inspiració religiosa i és la representant per excel·lència de la línia clara, mentre que Spirou és més humorística i caricaturesca», detalla Samper.

«A més, passava com al futbol: els autors passaven d'una revista a una altra com si fossin fitxatges. Hi havia rivalitat entre elles per aconseguir vendre més i tenir més lectors», afegeix l'autor sobre una època considerada com l'edat d'or de les historietes en paper.

El llibre també dedica un capítol a la presència de la revista Spirou a Espanya, on mai va acabar de quallar.

«Aquí es va publicar de manera una miqueta erràtica. Va haver-hi algun intent de reproduir el mateix model de revista i amb els mateixos continguts a Spirou Esquirol o Strong. I, concretament a Catalunya, Cavall Fort o Tretzevents han publicat algunes de les seves historietes», indica l'autor tarragoní.

«El problema és que el seu humor tenia referències a aspectes propis de la cultura belga i aquí no va acabar de funcionar del tot. Els personatges de Spirou es coneixen principalment a Espanya a través d'àlbums en format llibre o pel·lícules que van arribar posteriorment», prossegueix.

Samper és doctor en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili i màster en Còmic i Educació per la Universitat de València, i ha centrat la seva recerca en l'estudi de la literatura popular, però també del còmic, ja sigui en relació amb altres mitjans o com a eina d'aprenentatge.

És també autor del llibre Mirades i estudis des de la Setmana del Còmic de Tarragona (2021) i de treballs sobre Jan, Pompeu Fabra o Joan Perucho.