Roc Casagran: «El premi Sant Jordi l’estic vivint com puc, jo vinc d’un món més humil»

Carme Vidal Huguet, membre del jurat del Sant Jordi, en referir-se a Somiàvem una illa va parlar de literatura de la intimitat. T’hi sents còmode amb aquesta descripció?

«És una etiqueta que li escau, perquè la història desvela la manera de fer i de pensar del personatge protagonista, que és la Carla».

Tu, com a narrador, adoptes la veu d’una dona. Per què has decidit parlar des de l’univers femení?

«A l’hora d’explicar una història sempre cal escollir des d’on la vols explicar. En aquest cas, per algunes qüestions que passen a la novel·la, m’anava bé fer-ho així. Després m’he trobat amb lectors, especialment dones, que m’han dit que s’hi senten molt identificades i que aquesta narradora funciona molt bé. I és una cosa que el jurat del premi també va valorar».

Una d’aquestes qüestions era la maternitat?

«Sí, la maternitat, els embarassos… Per qüestions físiques són coses que només les pot experimentar de manera única i exclusiva una dona. Però també em va interessar aquest pensament femení que sovint és una mica més complex».

El que expliques és, en realitat, una història mínima. A la protagonista li passen moltes coses, però tot són petites crisis del dia a dia.

«Absolutament. Algú també li ha posat l’etiqueta de novel·la costumista, i sí que té aquest punt de retrat contemporani. No volia parlar de coses extraordinàries, sinó de com se sent la majoria de gent del meu entorn en el seu dia a dia. Evidentment, afegint elements que facin que sigui narrativament interessant. Però ni l’amor que s’explica és un amor de focs artificials, d’aquells que perds el món de vista. Això no vol dir que sigui menys feliç, simplement que és un amor d’aquells de divendres amb manteta i sofà».

A Somiàvem una illa també hi ha mort. De fet, hi és gairebé com un fet quotidià.

«Sí, en volia parlar perquè penso que està bé que la normalitzem i aprenguem a conviure-hi, justament perquè és un fet lligat a la vida. De la mort se’n pot fer molta literatura. A la novel·la l’he tractat amb un punt de tendresa, sabent que tots, d’una manera o altra, juguem amb el simbolisme per pair el dolor de la mort: fent un bon comiat, pensant en el més enllà i acompanyant-nos en el dol».

També hi és present l’escriptura i el fet d’escriure per reconciliar-se amb un mateix.

«Tots els personatges que escriuen fan una aposta per la paraula. En el seu cas, per la paraula escrita, però també hi ha personatges, com el de la mare, que ho fa amb la parla. La paraula, que ens diferencia dels animals, ens permet construir el relat i també la nostra mateixa existència: allò que no té nom, no existeix. Els personatges, que se senten desencaixats i no acaben de situar-se en el món, ho resolen a través de la paraula. A mi, la paraula em sembla l’aposta final. Aquest dir Parlem, parlem-nos, posem-hi paraules per entendre’ns…».

Aquesta novel·la ha estat reconeguda amb el premi Sant Jordi. Ja ho has acabat de pair?

«Ho estic vivint com puc. Jo vinc d’un món més humil. Havia publicat novel·les i poesia que havien funcionat raonablement bé, però sense aquest boom mediàtic. El primer moment va ser d’eufòria absoluta i, després, d’una mica d’acolloniment. Però, en el fons escrivim per comunicar-nos, és una manera de sentir-nos part d’aquest món».

Aquest premi farà que lectors que no t’havien llegit mai ho facin ara amb Somiàvem una illa. T’agrada que et coneguin per aquesta novel·la?

«Encara que en les meves novel·les he anat retratant èpoques vitals concretes, totes tenen un tret comú, que és que sempre deixo una escletxa oberta a l’esperança. Després, també m’ha trobat lectors que em coneixien com a poeta, que em diuen que a Somiàvem també hi ha molta poesia…».

A algú que et llegeixi ara per primer cop i vulgui conèixer la resta de la teva obra, per quin llibre li diries que comencés?

«Li diria una cosa molt agosarada, i és que llegís poesia. Segurament, Direm nosaltres i L’abraçada que».