Xavier Bosch: «La vida la vivim endavant, però l’entenem cap enrere»

Aquesta novel·la està ambientada en el món de la publicitat, però en realitat, tot gira al voltant del poder de la paraula.

«Efectivament, la publicitat m’ha servit per parlar del poder de la paraula. Els periodistes, els escriptors i els publicistes tenim una matèria primera comuna, que és el llenguatge, vivim de la paraula. Els protagonistes de la novel·la tenen penjada a l’agència el lema de Churchill Converteix les paraules en bales, i això és el que fan els publicistes amb els eslògans i els periodistes amb els titulars. Els escriptors expliquem històries amb el mínim de paraules possibles, però mirant que totes tinguin una intenció».

T’has divertit molt.

«Sempre m’ho passo bé, però aquest món lluminós de buscar la frase brillant que es recordi i es canti m’ha obligat a posar-me en la pell del creatiu i a fer tempestes d’idees amb mi mateix, com faria un publicista de l’any 89. Així que sí, m’he divertit com mai creant eslògans».

És la novel·la on hi ha menys distància personal amb el que expliques?

«En tots els personatges de les meves novel·les hi ha alguna cosa meva. Aquí m’ho he fet venir bé perquè les tres generacions que surten al llibre siguin tres edats que conec bé. El Xavier Bosch dels 21, com l’Edda, va arribar per primera vegada a Nova York. Als 41, que és l’edat de la Bianca, era en el moment professional de més rellevància pública, i els 57 d’ara són l’edat dels dos socis de l’Agència de Barcelona. Per tant, aquesta novel·la em permet mirar la vida amb els ulls dels 21, dels 41 i dels 57».

El segon gran tema de la novel·la és la relació pare-fills i la transferència de valors, de coneixements, d’interessos… Fins i tot de llegat.

«Sí, aquestes relacions, i també els pare i mares absents, o mares en segon pla, són temes recurrents en les meves novel·les. Aquí apareix aquest pare addicte al treball, a l’èxit i al capitalisme més salvatge, que més que educar la filla, li dona consignes. Primer, l’envia a Milà, i després a Manhattan. Quan l’Edda és a Nova York es fa la pregunta clau de la novel·la, que és a partir de quin moment la vida ens pertany. I, pel que he vist a les presentacions, la gent s’enganxa molt a aquesta pregunta. És a partir del moment que som homes i dones fets i drets o, en canvi, encara que siguem adults, continuem fent les coses perquè els pares se sentin orgullosos de nosaltres? Hi ha persones que mai es desempalleguen d’això».

El passat sempre hi és.

«És evident que llegint Diagonal Manhattan t’adones que la vida la vivim endavant, però l’entenem cap enrere. O a l’inrevés: la vida l’entenem cap enrere, però la vivim cap endavant. Això també és una constant en les meves novel·les».

A les teves històries també hi ha, per descomptat, històries d’amor. Una és la relació de l’Edda amb la Bianca, a la Nova York de finals dels 80. Per què vas escollir aquella època?

«Perquè Nova York és la capital del món, també en l’àmbit de la publicitat. Aquella ciutat em convenia perquè la sida hi feia estralls i l’homosexualitat anava un pas per endavant, tot i existir aquella doble moral que encara ara és ben present».

A Barcelona, els dos protagonistes també viuen històries d’amor. Són aquestes relacions amb esquerdes, tan reals, i que sovint no tenen un final feliç. La vida és més aviat això, no?

«Amb les relacions, quin és un final feliç? Aquesta és la pregunta. Al final, la novel·la és una invitació a les segones oportunitats, també en l’amor. Algú em va fer notar que als meus llibres sempre hi ha algú que perdona bé, i en aquest cas és l’Òscar, que potser és un covard, perquè no vol perdre el soci, i posa el negoci per davant de la dona. Però, al final, aquesta triangulació és la que dona marro a les històries i a les vides i, per tant, la posem en les novel·les».

Diagonal Manhattan està ambientada l’any 1989. Som al 2025. Ara, l’Edda tindria 58 anys. Com me l’he d’imaginar?

«L’Edda ha tornat a Barcelona, té una residència a l’Empordà i és prou sàvia per treballar menys que el seu pare».