Nadine Feghaly: «L’art és una eina de resistència visual; quan les paraules fallen, el dibuix desperta consciències»

Es defineix com a artivista. Què vol dir aquest terme?

«L’artivisme és fer servir l’art com a eina de lluita. Serveix per visibilitzar, desafiar les injustícies socials, inspirar canvis, i sobretot, per amplificar les veus marginades, aquelles que no són escoltades. És una forma de resistència visual».

Les seves obres tracten molts temes: feminisme, animalisme, naturalisme… Té molt a dir.

«Sí, em toca molt tot allò que és injust. A més, jo no separo les lluites, perquè per mi, en el fons, està tot connectat. Per exemple, la feminitat i la natura estan profundament vinculats. L’explotació del cos de les dones i la de la Terra parteixen dels mateixos sistemes de control i poder. I crec que, fins que no aprenguem a tractar el nostre cos com un temple, com un espai sagrat, tampoc no sabrem cuidar la Terra com es mereix».

El món actualment passa per un moment difícil, conflictes bèl·lics, catàstrofes climàtiques, l’auge de l’extrema dreta… Imagino que no li faltarà inspiració.

«Aquest últim any he dibuixat molt sobre Gaza, sobre el Líban, el meu país. Hi ha dies que ja no sé què dibuixar, sembla que res és suficient per arribar a representar els horrors que es viuen cada dia. Així i tot, ho continuo fent, perquè ara l’artivisme és més important que mai. L’art serveix per sensibilitzar, per despertar consciències. A vegades, les paraules no arriben, però el visual sí. Ens toca d’una altra manera, connecta amb l’inconscient».

Com s’aconsegueix connectar amb l’inconscient?

«Personalment, m’agrada combinar imatge i text, acompanyar els dibuixos de preguntes. M’interessa molt aquest espai de reflexió, sobretot quan parlem de dol col·lectiu, com el que vivim davant d’un genocidi. No tenim eines emocionals per travessar tot això, i l’art pot ser una d’elles».

També hi ha qui fa servir l’art com a via d’evasió, no per denunciar la realitat sinó per fugir-ne. Cal trobar un equilibri?

«L’art també pot ser decoratiu, pot embellir, i això és totalment vàlid. Però per mi, l’art com a eina de resistència visual té un poder molt fort. A vegades m’agradaria dibuixar coses boniques, però sento que no puc tancar els ulls davant del que passa. Per mi també és una manera de deixar constància, de crear memòria. Per exemple, una obra meva del 2014 ja parlava del que passava a Gaza; això demostra que no ve de nou, però sovint ho oblidem. I sí, també intento buscar un equilibri. Mentre creo aquestes peces que reflecteixen emocions dures, també en dibuixo d’altres més esperançadores».

Les injustícies la van motivar a crear art o va ser l’art que la va motivar a denunciar injustícies?

«Crec que les inquietuds ja hi eren. El 2006, durant la guerra entre el Líban i Israel, vaig crear el personatge de la Viola. Tenia la necessitat d’expressar-me, de fer preguntes com ‘per què ens matem?’. Però abans ja escrivia en un blog, així que sí, crec que la lluita ja hi era, però l’art em va donar una altra manera d’expressar-la».

Qui és la Viola? La representa?

«Sí, va néixer en aquell moment, després de viure la guerra en primera persona. Jo vaig néixer en plena guerra civil, i després, amb vint-i-pocs anys, vaig tornar a viure un conflicte bèl·lic. La Viola em va servir per canalitzar tot això. La gent va connectar molt amb ella, i ha anat creixent amb mi. És el meu alter ego, sense cap dubte».

També es dedica a l’artteràpia, ha il·lustrat llibres infantils, ‘street art’, còmics...

«Quan vaig arribar a Barcelona, vaig fer un postgrau en il·lustració infantil, tot i que ja havia començat a il·lustrar llibres al Líban. També vaig estudiar artteràpia, perquè m’interessa molt el poder sanador de l’art. Ara tinc una botiga en línia i dibuixo segons el que sento, centrant-me sobretot en l’activisme. Va per èpoques».

Avui ha conversat amb els estudiants de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. Què intenta transmetre a l’alumnat?

«Intento mostrar que l’art pot tenir missatges potents, que pot inspirar i obrir consciències. També els parlo de la connexió entre nosaltres i la Terra, de la importància de recordar que tot té esperit, que vivim tots al mateix planeta. Com tractem la Terra reflecteix com ens tractem a nosaltres mateixos».

I si pogués tornar enrere, què li diria a la Nadine que, com aquests estudiants, tot just començava?

«Li diria que no busqui la validació fora, que recordi la força interior. Tinc una obra que diu ‘Jo soc la meva pròpia àncora’, i és això: saber que ja tens dins tot el que necessites. Quan ets jove estàs molt desconnectada del teu cos i del teu poder.