Les dones a l’Antiga Roma: entre la submissió i la independència

La civilització romana és considerada una de les més influents de la història, pionera en àmbits com l’arquitectura, o l’enginyeria. No obstant això, també és coneguda per la seva estructura social rigorosa, amb normes estrictes i conseqüències fatídiques per aquells que s’atrevien a trencar-les. Les dones no eren excepció, i el seu rol era molt clar. L’ideal femení romà era la matrona, l’esposa perfecta, modesta, discreta i abnegada. Així i tot, hi ha un altre gran factor que caracteritza aquesta època: la contradicció. De nou, el paper de la dona no era excepció. Malgrat els ideals que la confinaven a la llar, les inscripcions epigràfiques funeràries revelen una realitat molt més diversa. 

Així ho explicava aquest dimarts Diana Gorostidi, doctora en Filologia Clàssica, en la xerrada Noms, renoms, i ‘ménage à trois’: visions polièdriques de la dona a l’Antiga Roma, la primera de les tres jornades ‘PreTETA’ organitzades en el marc del festival feminista de Tarragona. «L’epigrafia de l’època manifesta clarament la percepció de la dona aristocràtica i els estereotips als quals se la sotmetia», explica la filòloga. D’aquesta manera, assenyala, adjectius com «boniquíssima», «castíssima», i «fidelíssima» eren abundants en aquestes inscripcions funeràries, usualment escrites pels seus esposos o familiars. Què passava, en canvi, amb les dones que no pertanyien als ordres privilegiats? «Les línies de les diferències socials toquen, es barregen i es confonen, tal com ho demostren, també, les fonts literàries de l’època», apunta Gorostidi. Així, mentre les matrones aristocràtiques vivien restringides a l’àmbit privat, moltes altres dones treballaven fora de casa per mantenir-se.

«Es documenten, fins i tot, activitats vinculades al món de l’emprenedoria, demostrant que les dones, fora de la llar, també van ser part del motor i l’engranatge de l’imperi», assegura la investigadora. Existia, a més, una part de la societat femenina aristocràtica que comptava amb privilegis únics. Es tracta de les vídues, que podien mantenir la tutela dels seus fills i disposaven d’independència jurídica i econòmica. «Tenim casos com el de Cornèlia, filla de l’Escipió Africà i mare dels Gracs. Quan va morir el seu marit, va rebutjar totes les ofertes d’un segon matrimoni, incloent-ne una del rei d’Egipte Ptolemeu, triant l’autonomia per sobre d’una major riquesa», explica. Cornèlia, de fet va ser la primera dona a rebre una estàtua pública.

Amb el pas del temps, indica, la rigidesa institucional i familiar es va anar relaxant, però a les matrones de classe superior encara se’ls hi exigia un comportament impecable. El pecat més aterridor, sense dubte, era l’adulteri, considerat un crim públic mitjançant la Lex Iulia i castigat comunament amb l’exili. Els homes no podien ser acusats d’adulteri, però si de ser proxeneta si no denunciaven a les seves esposes. Un fet curiós, ja que la prostitució era un ofici reconegut per la llei i les dones que l’exercien eren eximides de càstig. Cal destacar, però, que aquestes no tenien permès casar-se. Tampoc ho tenien els individus que de diferents classes socials. «És aquí on entren les unions de facto entre parelles que convivien de forma estable, com el concubinatus o el contubernium», explica Gorostidi.

La vida sentimental dels romans, però, tenia encara més matisos. «Oficialment, eren monògams, però els seus costums eren bastant més laxos», indica la investigadora. I és que en alguns casos es van formar unions de tres persones, documentades, fins i tot, en inscripcions funeràries. «El testimoni en pedra d’aquestes relacions manifesta que es consideraven unions socialment acceptables, fins i tot equiparables al matrimoni», afirma la filòloga. «L’anàlisi de tots aquests casos contribueix a millorar l’actual percepció sobre la condició de la dona romana i comprovar com, de vegades, conceptes com l’emancipació femenina, o el poliamor podien convergir sense mostrar-se completament antagònics», conclou.