Jesús M. Tibau: «Els narradors són com arquitectes, jo soc el xiquet que juga a fer castells, i a la que surti»

Expliques que has escrit un recull de narracions, no de contes. Quina és la diferència?

«Els contes són la meva joguina preferida, i encara en faig, Allà, hi ha una trama, un argument, que et fa estar en tensió quan l’escrius, perquè has de pensar com l’acabaràs, i també genera una certa tensió en el lector, que va pensant A veure per on me la pegarà, per on sortirà la llebre. En aquest cas, és una descripció, com una mena de llibre de viatges o de catàleg de països, en què els descric físicament, quins costums tenen, etc. I, a més, són inventats».

El fil argumental és la geografia.

«Tampoc és que sigui un fil argumental, sinó que vaig pensar a imaginar un lloc amb una geografia específica i, a partir d’allò, mirar a veure què passava. Sobretot, amb la gent que hi viu, perquè la geografia és el marc: no és igual la gent que viu a la Fatarella que la que viu a Cambrils».

T’he d’imaginar creant el teu propi mapa, o fins i tot planeta, amb tots aquests països?

«No, no he imaginat cap mapa. Ara, si el lector ho vol fer, que ho faci, lliurement. Evidentment, hi ha països que són molt al nord, perquè hi fa més fred, i altres al sud, on fa molta calor, illes al mig de l’oceà… També n’hi ha que interaccionen. I no tots han d’estar al mateix planeta, encara que podrien ser perfectament països de la Terra, perquè els seus habitants, per la forma com actuen, són molt humans».

Penso que són narracions molt orals. Els trobo un aire de rondalla antiga.

«No m’ho havia plantejat així, però t’ho compro. Penso que, com que són històries molt improvisades, potser sí que tenen aquesta espontaneïtat del llenguatge oral. A mi m’agrada molt llegir en veu alta, i quan escric, involuntàriament, potser sí que estic recitant. De vegades, he arribat a gravar-me i escoltar-me després. Perquè, encara que no escric poesia, penso que la narrativa també té una mètrica, ho recites i t’adones que en algun lloc hi falta una síl·laba… ».

Afirmes que és el llibre amb què t’has divertit més escrivint-lo. Per què?

«La meva idea era partir de la llibertat absoluta, sense normes, i veure on em portava, tot plegat. M’agrada improvisar. Sempre he pensat que un novel·lista primer fa d’arquitecte: ha de pensar un plànol, seguir certes normes i definir uns propòsits. A mi m’agrada ser el xiquet que està jugant, fent un castell, i a la que surti!».

És un A la que surti, però se’t veu una cura pel llenguatge i per la precisió de la paraula.

«Clar, perquè cada paraula és un tresor, i aporta molts significats. De vegades, un simple determinant ho canvia tot: no és el mateix un llibre que aquell llibre. Amb les paraules he disfrutat tota la vida, ja des de crio. M’agrada jugar. I, a través del joc, arribo a coses importants com la soledat, la tristesa… Però amb un somriure».

Veient la coberta, que és fictícia, vaig pensar en la IA, i en com la IA podria fer un llibre com aquest.

«Fa unes setmanes que jugo amb ella. Li vaig demanar que fes cançons a partir de poemes meus, i estic al·lucinant. I què hem de fer? No ho sé. De veritat. És irresistible. Tinc l’esperança que la por que li tenim sigui la mateixa por que tenia la gent fa 150 anys amb els trens».