Salvador Balcells: «Crec que a la Barcelona del 1880 hi havia societats femenines secretes»

La trama principal de la història es basa en un fet real: una estafa colonial que va tenir com a resultat més d’un centenar de morts i milers d’afectats.

«Sí, és el cas d’un personatge molt curiós, el marquès de Rays, nascut a la Bretanya, que afirma ser propietari d’uns terrenys molt grans a Oceania, i els vol convertir en una colònia que es dirà Nova França. Contacta amb accionistes per al desenvolupament de la colònia i colons que hi vagin a viure. 

Embarca en el projecte diversos països, encara que la majoria de colons seran italians que s’ho venen tot per anar a aquelles terres. I, com que a França ja comencen a sospitar que allò no és aigua clara, el marquès trasllada l’empresa a Barcelona».

En aquesta història hi coneixerem la parella de detectius protagonista, el Pere i la Coia, dos reusencs que obren la seva agència d’investigació mercantil a Barcelona. La Coia, que per l’època en què tot succeeix (el 1880) hauria de ser secundària, pren el protagonisme. Quina dona!

«La Coia és una feminista avant la lettre, una mica avançada al seu temps, encara que penso que és bastant probable que hi hagués altres dones com ella. És filla d’un notari reusenc, un senyor molt progressista, a qui se li mor el fill. 

Llavors, dona a la filla l’oportunitat de formar-se, donant-li els coneixements que hauria tingut el noi. Això farà que es rebel·li una mica contra el mateix pare i contra el paper de la dona. A l’agència de detectius que té amb el Pere hi treballaran tots dos i, de fet, el negoci porta el cognom de tots dos: Rosich-Pibernat».

A Barcelona la Coia es fa d’una associació femenina secreta, Atalanta.

«En aquella època les societats secretes eren el pa de cada dia. La més coneguda era la Maçoneria, però n’hi havia d’altres. Jo no en vaig trobar cap de femenina i aquesta és fictícia, però no hi ha cap motiu que em faci pensar que no n’hi hagués. Atalanta, de totes maneres, és com una mena de tertúlia femenina de dones progressistes, que intenten influir en la societat sense donar-se a conèixer».

Dones de la burgesia, clar…

«Sí, de fet les dones de la classe obrera, l’únic que podien fer era revoltar-se contra la situació que es vivia en aquell moment. En la novel·la explico el cas de la revolta obrera a la fàbrica Morell i Murillo, que també és real. En aquest episodi, qui encapçala la revolta són les dones».

Un altre eix important de la trama és el paper de la premsa de l’època, i d’un personatge real, Valentí Almirall.

«En aquella època a Barcelona hi havia molts diaris. Molta premsa era de partit, però també n’hi havia que no ho era. Així i tot, hi havia dues tendències. D’una banda, la premsa conservadora, amb El Correo Catalán com un dels exemples més clars i, de l’altra, la premsa liberal, entre els quals hi havia el Diari Català de Valentí Almirall. 

Va ser el primer diari en català que es va fer a Barcelona després de gairebé cent anys, però al final Almirall va acabar tancant, suposo que a causa de les sancions i els tancaments ordenats pel Governador Civil».

L’estafa del segle és la tercera entrega de la sèrie de novel·les del Pere i la Coia. Ara que ja els tenim instal·lats a Barcelona, amb una empresa que, gràcies a casos com aquests, s’ha fet coneguda i té prestigi, compto que vindran noves entregues…

«Probablement, sí. La idea és donar-li continuïtat i, de fet, al final d’aquesta mateixa novel·la ja s’intueix. Tenim la parella de detectius al cap d’un any, amb la Coia, que no volia tenir fills per evitar interferències en el seu procés professional, embarassada. 

I segurament l’agència prosperarà i contractarà nou personal. I és bastant probable que la professió de detectiu, que en aquesta novel·la encara no està regularitzada, acabi estant sotmesa a alguna llei o normativa».