Crònica: L’orgull aliè de la sogra i la nora

Reconec que em costa no buscar sempre la part més negativa de les coses. És a dir, que tinc tendència a trobar-ho tot cagat i pixat, com caldria dir de manera molt apropiada tractant-se, aquesta, d’una crònica sobre un espectacle de Dames i Vells.

Amb pocs dies de diferència Tarragona ha intentat treure’m la raó. Primer perquè em van regalar entrades per a veure Tots ocells, l’obra que la Perla 29 està girant i que va dur al Teatre Tarragona. Vaig anar-hi malgrat que, d’entrada, un text d’un autor libanès de tres hores de durada més aviat em tirava enrere. 

I sort que ho vaig fer i vaig poder gaudir d’un exercici teatral colpidor, amb un text espaterrant de Wajdi Mouawad, amb actuacions (algunes, no totes, també cal dir-ho) de primer nivell. La meva sensació final va ser d’incredulitat, sobretot de com es pot fer un relat sobre el conflicte entre Palestina i Israel, i sobre herències i lluites religioses i que en surti una obra tan poètica sobre la condició humana. I això malgrat que, al capdavall, la conclusió és que segurament no hi ha solució definitiva possible.

I, en segon lloc, aquest dissabte, vaig poder assistir a la representació de La Sogra i la Nora de Dames i Vells. Que parla d’altres conflictes i altres lluites, és clar, però que em va deixar igual de satisfet en acabar de veure-la. Sabeu allò de passar vergonya per un altre que tots hem experimentat alguna vegada. 

Doncs bé, reivindico també el concepte de l’orgull aliè. És el que vaig notar després de veure la representació. Perquè era la quarta que el grup feia només al matí. Després d’anar a la residència de la Mercè a fer riure els avis, van engegar a l’Antiga Audiència a causa de l’amenaça de pluja. 

A la segona representació la cua feia el tomb a l’edifici, i els de Dames i Vells van decidir que ningú es quedaria sense actuació. De seguida van anunciar que en farien una tercera per la gent que es va quedar fora i que va esperar pacientment el seu torn. 

En això demostra la gent de Dames i Vells no només que s’estimen el que fan, sinó que tenen el màxim respecte per aquells que decideixen anar-los a veure. I això, que voleu que us digui, em va semblar un gest especialment maco, tenint en compte que ja duien tres actuacions i els esperaven encara les de la tarda.

Una vegada ja dins la sala era l’hora del ball parlat, més parlat que ballat i que, en estructura, respecta la de Dames i Vells, que ja coneixem de Santa Tecla.

Però l’estructura era gairebé l’única cosa que Dames i Vells i Sogra i Nora comparteixen. La resta és ben diferent, però tenint en compte de la reacció del públic, aconsegueixen idèntica acceptació.

El director, l’Oriol Grau, apareix en escena no pas com a arquebisbe, sinó que esdevé una mena de flautista d’Hamelín que acompanya el grup de músics que enceten l’escena. Perquè el protagonisme, i en això es va lligar l’actuació per coincidir amb el 8M, és de les dones.

La tradició que, en el cas de Dames i Vells, fa que tots els papers de l’entremès siguin masculins, aquí es trenca perquè són exclusivament per les dones de la formació. Aquelles que cada festa major queden diluïdes com a simples comparses; un paper gens agraït quan es defensen, des de la sàtira, valors ben contraris.

Sogra i Nora és un teatret divertit que no deixa cap tòpic per tocar, perquè els tòpics són la realitat, vet aquí. Potser esperava més elements d’escatologia i barroeria –com els que tampoc s’estalvien a les Nadales Marranes els de Dames i Vells–, i potser també per la indestriable presència del que es pot veure per Santa Tecla, fins i tot em va semblar que els personatges masculins eren tractats amb massa benevolència.

Desconec en quins termes funcionen els estereotips masculins i femenins en el ball parlat original que es va recuperar, però suposo que no destil·lava la mala llet que han de patir les ‘dames’ a mans dels ‘vells’.

Pel que fa a les actrius, hi ha de tot –si a la Perla 29 els passa, aquí no serem menys– però són de destacar especialment les de les dues sogres. 

Perquè, efectivament, n’hi ha més d’una de sogra gràcies a la incorporació, especialment celebrada pel públic, de l’actriu Isabel Sans, de 95 anys i que és una resident de la Mercè. Les entrades, en cadires de rodes, són una delícia.

En poca estona ja es pot comprovar que Sogra i Nora no és un Dames i Vells invertit (pel gènere, vull dir). Les referències a l’actualitat són poques –tot just es parla de la brutícia de Tarragona o de la ruïna de ca l’Ardiaca–, perquè no deixa de ser una història més tancada i, en definitiva, el que es busca és defensar l’alliberament femení. 

En aquest cas la sogra és la que s’allibera i ho engega tot i a tots a fer punyetes, la qual cosa ja els està bé a la resta de protagonistes... Perquè els deixa el menjar fet. Una moralitat tan divertida com tristament real.