Eva Comas-Arnal: «Vaig escriure aquesta novel·la també amb un sentit de país»

Mercè i Joan relata la història d’amor a l’exili entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols. Què et va portar a escriure-la?

«Fa més de deu anys que investigo la figura i l’obra de Rodoreda, i n’he publicat dos assajos. El segon, el vaig escriure a partir d’una novel·la inacabada, de 700 pàgines, que va deixar a l’Institut d’Estudis Catalans. Llegint-la, em vaig trobar amb uns comentaris, petitíssims, de l’Obiols, i vaig començar a estudiar el que ell li deia i el que ella feia amb allò que ell li deia, i el diàleg em va captivar».

Rodoreda et va portar a Obiols.

«Vaig començar a investigar més a fons i vaig trobar que Armand Obiols va estar treballant a la seu de la Generalitat a l’exili, entre el 45 i el 48. Vaig anar a l’Arxiu de Catalunya i vaig localitzar un cartipàs amb totes les factures: hi havia les màquines d’escriure, la ràdio que van comprar, la portera… I llavors vaig pensar que tot allò ho havia d’escriure, però no com una investigació, sinó d’una manera que arribés a més gent. Jo vaig estudiar en una escolla d’arrel republicana, i no sabia que hi havia hagut un govern a l’exili, amb consellers com Pompeu Fabra, Josep Carner o Antoni Rovira i Virgili…».

La seva història d’amor comença al castell de Roissy-en-Brie el 1939, un lloc on hi ha la flor i nata de la intel·lectualitat republicana catalana.

«El 23 de gener del 39, uns quants intel·lectuals marxen a l’exili en un bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes, i l’endemà en marxen més en un camió. Van a parar a aquest lloc perquè estan coberts per la ILC, pel Pen Club… I també pels occitanistes, que senten una forta necessitat d’ajudar els escriptors catalans. I fan aquesta mena de Press camp, amb vint escriptors catalans i vint de castellans. Ells eren la veu, els que havien d’explicar el que havia succeït a Espanya i com de malament estaven els exiliats en els camps. I el curiós és que els catalans, d’allò, en generen un mite. Ho escriuen, ho expliquen en cartes… Ara, tots són molt conscients que allò és provisional i que hauran de marxar».

És aquí on coneixem la Rodoreda enamorada i hi veiem una dona d’acció, que s’enamora d’Obiols, que té dona i filla a Catalunya.

«Tots tenim la imatge de la Rodoreda quan ja és famosa, a partir del 66: és aquella senyora imponent, afable i reposada. Però la Rodoreda dels 30 anys és una dona separada, que té la pena i el dolor d’haver deixat un fill de deu anys al seu país, però també tota la força per viure i el desig clar d’escriure. En algunes entrevistes ella confessa que és molt tímida, però el que jo he vist és una persona molt efervescent, elèctrica i vital».

I tot plegat té com a rerefons l’Espanya franquista i la Segona Guerra Mundial. És una història de guanyadors i perdedors.

«Això també m’interessava molt explicar-ho: els nostres exiliats van perdre dues vegades: al 39 i després a partir del 45. El govern que munten ha de servir per preparar el retorn. A començaments dels anys 40, Rodoreda diu en unes cartes que Obiols tornarà amb la dona i la filla i ella tornarà a Sant Gervasi, i fins i tot diu que potser la faran Consellera de Cultura. Hem de pensar que ells tenien com a record la dictadura de Primo de Rivera, que va durar set anys, i tenien coll avall que Franco acabaria caient. Però als americans els va interessar més tenir bases i que hi hagués un titella com en Franco».

Com vius el llibre, ara que ja no és a les teves mans?

«Ha passat que em ve a trobar molta gent que ha tingut els pares o els avis exiliats. I això m’agrada molt, perquè quan estava escrivint la novel·la, tot i que era una història d’amor, també l’escrivia amb sentit de país. Estic explicant la història d’una parella que ha perdut els seus lligams interns, però això no els va passar només a ells. I quan em ve gent que m’agraeix que ho hagi escrit, perquè hi veu ressonar la història de la seva família, és molt emocionant. M’ho vaig passar molt bé fent-la, ara m’ho estic passant molt bé explicant-la, i tinc moltes ganes de continuar estudiant aquesta època. No sé si amb ells o amb uns altres personatges».