«'La vida per dins' és un llibre que surt de les entranyes»

—Aquesta és la seva primera novel·la. És fruit de la necessitat d'escriure, o és que tenia una història per explicar?

—Jo sempre havia anat escrivint, encara que mai em vaig veure fent una novel·la, em semblava complicat. Però arran de la mort del meu pare, em va sortir de dins una història molt bonica entre un pare i una filla, que comparteixen algun tret amb nosaltres, però amb molta ficció. Per tant, diria que sí, que primer va ser la història. I crec que és millor així, perquè no em veig davant d'un full en blanc pensant què escriure.

—La seva novel·la, però, no és ni de bon tros una història molt bonica entre un pare i una filla.

—Penso que la relació entre ells, sobretot a la primera part, que tracta de la infància i l'adolescència de la protagonista, és alhora tant entranyable i bonica com tòxica. Amb una forta dependència afectiva, perquè el pare necessita tant la filla com ella el pare. Però no se saben ajudar. I la mare no acaba d'entendre-ho, pensa que són la part feble de la família, i voldria que la filla fos d'una altra manera, més com ella. Però la protagonista és tot cap endins, més com el pare.

—La Nur, la protagonista, explica només començar que el seu nom no li agrada: Com una Núria que s'ha menjat l'hiat, simple, desabrigada, vulnerable, indefensa. És com, si de petita, ja veiés que alguna cosa no acaba d'estar bé.

—Penso que el que som ens ve determinat per la família, i ens costa molt sortir d'aquí. A la Nur sempre li ha faltat poder comptar amb la mare, i intenta omplir el buit amb el pare. Però ell té una mancança, una malaltia mental que fa que, encara que ho vulgui, no sempre pot estar per ella. Fins i tot li talla les ales, perquè n'és dependent. La Nur, a la vegada, es deixa retenir.

—Fins que un fet tràgic marca el final de l'adolescència de la Nur i desencadena el torrent que porta a dins.

—Sí, aquest fet traumàtic li trenca tots els esquemes i, a partir d'aquí, comença a navegar a la deriva. Ja intuíem la seva part una mica fosca, perquè coneixem la protagonista des de dins i, per tant, en coneixem també les capes més obscures. El fet traumàtic, i també el fet de marxar a viure a Barcelona, marquen un final radical de la seva adolescència i es planta de cop a la vida adulta. Ha de viure sola, i no en sap.

—La Nur també està cansada de sentir-se dir que és molt bona i saber que, per dins, té mals pensaments.

—Tots som una mica dolents, o en certes circumstàncies podem ser-ho de manera puntual. També passa que, de vegades, ser bo és avorrit, però alhora tampoc vols ensenyar tot el que et passa per dins. La Nur viu en aquesta dualitat, la de voler amagar el que té a dins, perquè és una mica malvada, i perquè això l'allunya de la convenció i és una manera d'encaixar. Però, a la vegada, amagar el torrent interior fa que tingui una imatge de persona apagada. A més, no trencar la convenció és ocultar la part que la fa única i especial. Els lectors, per sort, podem conèixer totes dues parts.

—Escriure és, d'alguna manera, exposar moltes intimitats, encara que sigui de manera involuntària. Fa l'efecte que en aquesta novel·la hi ha molt de vostè.

—Sí, li he donat molt de mi a la protagonista, és un llibre molt personal, i explico moltes coses que m'han passat. Curiosament, però, també m'he vist molt obligada a explicar que la mare del llibre no és per res del món la meva mare. A la gent li agrada molt anar a buscar el que hi ha de mi, suposo que perquè és una novel·la amb molta emoció, escrita des de les entranyes. Però jo penso que una primera novel·la sempre acostuma a ser molt personal. Això em feia una mica de por, també.

—La lectura hi apareix com a refugi i l'escriptura com a teràpia. Què són, per a vostè?

—Jo he sigut sempre molt lectora, em defineixo, sobretot, com a lectora. Els llibres m'han ajudat molt a evadir-me de la realitat, i també quan estic bé: llegir fa la vida més bonica, l'amplia. Pel que fa al fet d'escriure, no ha sigut una escriptura terapèutica, independentment de si m'ha anat bé o no. Tenia una història que em desbordava i necessitava posar-hi paraules. Sentia la necessitat d'escriure, però no per curar-me.