«Contra els cínics de la por hi ha els cínics de l'esperança»

—El diccionari de l'IEC defineix la perplexitat com l'estat de qui està perplex, és a dir, Dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se. En quin arc es mou, la seva perplexitat?

—El que faig amb aquest llibre és redefinir la paraula perplexitat. En vulnero la definició expressament, perquè no em refereixo a algú que dubta entre dues opcions, sinó tot el contrari: és algú que està tan ficat a dins d'una opció que no és capaç d'imaginar-se un món on les altres opcions són defensades de bona fe. O sigui, que no existeix un context on l'adversari estigui defensant les seves idees de bona fe. I això implica perplexitat. És, volgudament, un capgirament de la paraula. La idea del títol la vaig treure d'una cita de Hannah Arendt, que obre el llibre. Ella diu que, després que les grans qüestions metafísiques perdessin el seu sentit, de cara al compromís polític no ens queda pràcticament res, i quedem perplexes. I aquest no quedar-nos pràcticament res és el que m'interessa.

—També reflexiones profundament sobre el conflicte.

—Sí, el conflicte és una cosa inevitable. No parlo d'estar en desacord amb algú, sinó de no entendre's amb aquella persona. No cal que tots ens entenguem, és una forma de viure i de conviure. I això és molt alliberador: el conflicte hi serà, facis el que facis, per tant, és millor encarar-lo i viure'l amb normalitat.

—Al llibre, aquesta afirmació és un punt de partida o una conclusió?

—El meu punt de partida és l'aterratge als Estats Units, on em passo deu anys. Quan hi arribo, hi ha una primera perplexitat que és la de no entendre la ciutat on estic. Hi ha un xoc, una distància que em genera incomoditat i que no sé gestionar. Llavors, a mesura que passen els anys, vaig construint una narrativa sobre com vaig entrant en els sobreentesos del país. I a mesura que hi vaig entrant, sorgeix una esquerda que em fascina i que vull entendre, i que va des de la meva individualitat més íntima fins als grans moviments polítics que hi ha entre els anys d'Obama a Trump. En aquest joc de miralls intento reconciliar-me amb el fet que jo, que soc una persona a qui li agrada desfer malentesos, ha de viure de cara al conflicte.

—És un gran orador i diria que l'apassiona la dialèctica. Però aquí tria el llenguatge escrit. Per què?

—Sempre he volgut escriure, sempre he escrit i és una de les meves vocacions. Feia temps que volia explicar aquest trànsit, aquesta educació sentimental, moral i intel·lectual que he viscut als Estats Units. I ho he fet amb un llibre que és rar de gènere. És el meu món vist des de dins del meu cap.

—De quina manera evoluciona la seva perplexitat en aquests deu anys?

—És un procés de reconciliació entre aquella persona que era quan vaig marxar, un estudiant de filosofia una mica pedant i obsedit en les precisions lingüístiques i en desfer els malentesos i els conflictes, i algú que es reconcilia amb les irracionalitats de la vida, amb els malentesos i els conflictes. Després, quan Trump guanya les eleccions l'any 2106, per a mi també és el final d'una etapa, perquè acabo el doctorat, tinc una filla, i arriba el moment de decidir què vull fer amb la meva vida.

—Què li fa tornar?

—Moltes raons. Torno perquè vull que els meus fills creixin aquí. Perquè allà estic a la perifèria de la cultura, i aquí estic al centre. Perquè estic fent de professor universitari en aquell país i em sento amb el deure de portar tot allò aquí. I també per raons polítiques: el món està girant cap a un lloc on els cínics de la por, com Trump, estan guanyant perquè exploten les pors ancestrals i atàviques. Contra ells, només hi ha una altra mena de cínic, representat per Obama, que és el cínic de l'esperança. Penso que la situació política al nostre país és molt semblant: tenim una sèrie de polítics que han viscut del cinisme de l'esperança, que sabent que no estaven disposats a fer res, van estar donant peixet a la gent. I quan va arribar el moment de la veritat, van prémer el botó de la por. El llibre, sense dir-ho explícitament, també està dirigit a alliberar-nos de les dues coses: dels processistes de l'esperança i dels que ens volen posar la por al cos per un conflicte que, d'altra banda, és inevitable.