«L'ofici sempre m'ha agradat i, amb els clients, som com una petita família»

—Li puc preguntar quants anys té?

—El 8 de desembre en faré 75.

—I quan pensa jubilar-se?

—El dia 19 de desembre. Farà 61 anys que treballo fent de barber.

—Qui n’hi va ensenyar?

—Ui, en vaig aprendre al poble. Jo soc de Fraga, província d’Osca. Me’n va ensenyar un home d’allà, un senyor que es deia Agustín.

—Com va ser que anés a aprendre l’ofici de barber?

—Era el que passava als pobles en aquella època. Jo vaig anar a l’escola, però als catorze anys vaig començar a treballar.

—Hi havia altres barbers, a casa?

—No, jo soc l’únic.

—Quants anys fa que talla els cabells en aquest local de la Rambla Vella?

—Abans ho comptava. Vaig venir a Tarragona amb dinou anys, així que en deu fer 56.

—Va arribar aquí amb l’ofici ja ben après?

—Sí, amb disset anys vaig marxar del poble i me’n vaig anar a Lleida. Estant allà, em van venir a buscar perquè vingués a Tarragona. La mestressa d’aquesta barberia, la dona del barber, era del poble, i quan els va plegar un treballador, van mirar a veure si coneixien algú. Així és com vaig acabar aquí.

—Va venir vostè sol?

—Sí, tot sol. Però em vaig quedar amb ells, perquè el Rafel Sabaté i la seva dona no tenien fills. El dia que ell es va morir, la mestressa em va dir Si vols t’ho pots quedar per tu. Així que vaig llogar el local, i m’hi vaig quedar.

—I s’hi ha estat durant més de cinquanta anys. Què és el que més li agrada d’aquest ofici?

—Sempre m’ha agradat molt tractar amb la gent, el client. Abans, la gent anava a la barberia i hi feia tertúlia, i això sempre m’ha agradat molt. I com que la gent va venint, sembla que som una mica com una petita família. Però també m’agrada molt l’ofici. He viscut molts canvis, des dels barbers que afaitàvem. Després va venir el tall a navalla, més tard els joves es deixaven els cabells més llargs i els el podies pentinar amb l’assecador… La perruqueria em va enganxar. Però també perquè no he fet mai res més. Em van ensenyar això, he estat content i m’ha agradat tant que ja no he buscat cap altra cosa.

—Amb tants anys, deuen haver passat generacions de famílies per les seves cadires.

—Sí, tinc clients que ja venien abans que hi fos jo. Ve un senyor que ara el desembre farà 101 anys. I ve ell, no el porten. També hi ha gent que venia de jove i ara segueix, i també generacions de pares i fills.

—Li deuen haver explicat moltes coses, tanta gent asseguda aquí…

—Sí, i tant, aquí se n’han contat moltes, de coses. Però tot són coses íntimes, no les pots explicar. Estant aquí, sents comentaris, escoltes i aquí es queda.

—Sempre ha tingut feina?

—Sí, sí. Si no, ja hauria hagut de tancar.

—I tots aquests clients fidels que té, on aniran, a partir del 19 de desembre? No li ho demanen, que els aconselli?

—Jo els dic que busquin una altra perruqueria. Ja n’hi ha, que m’ho pregunten, on poden anar. Els aconsello que busquin algú que sigui com jo, que vagin a un lloc que facin homes. Els envio a barbers de la meva edat, que ja en queden poquets. S’han anat perdent, perdent, encara que sembla que últimament s’ha recuperat una mica.

—I vostè, ja ha pensat què farà?

—Potser al començament em trobaré una mica estrany. Però m’he ficat al cap que ara és el moment. Passejaré, faré més companyia a la dona…

—El negoci no se’l queda ningú?

—No, el meu fill no va seguir l’ofici. De moment jo tanco, si vindrà algú altre, no ho sé. No he ficat encara cartells anunciant que es traspassa. L’amo de l’establiment que en faci el que vulgui.

—L’última pregunta és obligada: qui li talla els cabells a vostè?

—Un barber dels que li explicava abans, dels que tenen la meva edat.