Nou dones i un crit ritual intens a cel obert

El darrer dissabte, el Camp de Mart de Tarragona va acollir Sonoma, de La Veronal, una de les propostes més potents del Festival d’aquest estiu. Dirigida per Marcos Morau, la peça va omplir l’escenari de moviment precís, simbologia intensa i una càrrega emocional molt alta. Nou ballarines van conduir el públic per una hora i quart de dansa carregada de ritme, crits, sons i imatges impactants. L’ovació final va ser rotunda: gairebé tothom dempeus, amb bravos, aplaudiments llargs i xiulades d’agraïment.

Sonoma és una creació radical i poderosa que combina dansa, teatralitat, música i escenografia per explorar els límits del cos i el so. El títol, inventat, evoca el ‘soma’ grec (cos), el ‘sonum’ llatí (so) i la lluna com a símbol femení. Tot a l’escena remet a un univers on el cos és llenguatge i la veu es converteix en matèria, com passa en el nostre. Morau —referent absolut de la dansa contemporània— parteix aquí d’una peça anterior per al Ballet de Lorraine i la fa créixer fins a convertir-la en una gran experiència.

L’escenografia, senzilla però molt efectiva, situava una gran creu al centre i plafons blancs als laterals. De seguida van aparèixer les nou intèrprets, amb faldilles llargues que fregaven el terra i les feien semblar figures flotants. El moviment era precís i hipnòtic. Una veu en off en francès, amb subtítols a peu d’escenari, recitava benaurances contemporànies: pels qui lluiten, pels qui troben cures, pels supervivents. Una de les ballarines assumia subtilment aquell rol. L’escena es convertia en una mena de cerimònia laica.

Els canvis de ritme i vestuari marcaven les diferents parts de l’obra. En una secció, les intèrprets portaven faldilles negres, mànigues blanques i la cara tapada. Es movien com un centpeus, d’una coordinació extraordinàriament esgarrifosa. En un altre moment, dues portaven grans caps d’àvia, i la resta manipulaven caixes que funcionaven com a objectes rituals. També apareixien barrets negres de tall folklòric. L’obra jugava amb referents religiosos, tradicionals i femenins, però des d’una mirada contemporània.

El so tenia un paper fonamental. Hi havia crits, respiracions, sons guturals i percussió corporal. En un moment, les campanes gravades van coincidir amb les de la Catedral, creant un efecte inesperat. El joc de llums reforçava constantment la tensió: foscor, esclats vermells, contrastos marcats. Tot era intens i altament expressiu.

Hi havia també moments de pausa: la música s’afeblia, les llums es tornaven tènues i les ballarines semblaven suspeses en un altre pla. Però la calma mai durava massa. Amb llum vermella i gestos trencats, tornava l’energia. En una escena apareixia un home molt alt i sense cap, al qual li col·locaven una bola de llum, com a gest de burla o revenja. Al final, totes vestides de blanc virginal, ballaven soles i en grup mentre sonava música de Debussy i Wagner.

L’última escena va ser contundent: les nou ballarines colpejaven tambors mentre cridaven amb força. Una reivindicació que no deixava indiferent. Sonoma no és un espectacle fàcil ni lleuger, però sí una proposta intensa que confirma la potència escènica de La Veronal i la vigència del seu missatge. El públic ho va agrair amb una llarga ovació, bravos i gairebé tothom dempeus. Nits com aquesta fan evident que Tarragona, quan aposta per programar amb ambició i qualitat, pot oferir experiències culturals de primer nivell.