Música de cambra
Una vetllada d’ànimes musicals: homenatge a Rudolf Serkin amb Haydn, Mendelssohn i Dvořák
Els Solistes del Festival brinden un concert intens i commovedor, amb un trio de Mendelssohn excels, un Haydn fresc i elegant, i un quintet de Dvořák enèrgic i desigual
El quintet encapçalat per Alexander Lonquich interpretant l’obra de Dvořák, a l’Auditori Pau Casals. El concert va incloure també obres de Haydn i Mendelssohn.
L’Auditori Pau Casals del Vendrell va acollir aquest dissabte 19 de juliol una vetllada de música de cambra en homenatge a Rudolf Serkin, pianista i fundador del Festival de Marlboro, que va marcar generacions de músics amb la seva sensibilitat i humanitat. Amb el títol Per a Rudi, el programa es va teixir subtilment al voltant de tres grans noms del repertori romàntic i clàssic —Haydn, Mendelssohn i Dvořák—, i va oferir una evolució musical plena de vitalitat i contrastos a través de tres formacions diferents d’intèrprets del projecte Marlboro Inspired del festival vendrellenc.
Amb una sala gairebé plena —molt més que la vetllada precedent— i una atmosfera agradable gràcies a un aire condicionat ben ajustat (fet remarcable en temps de calorada), el públic va respondre amb silenci, respecte i entusiasme, tot i que amb alguna tos esporàdica, malgrat que s’havia avisat que el concert s’estava enregistrant i es demanava fer el mínim soroll possible.
Un Haydn fresc, vital i elegant
El primer plat del vespre va ser el Quartet en re major, op. 76 núm. 5 de Joseph Haydn, servit amb un refinament sonor que va posar en relleu la complicitat entre tres joves músics —Jakob Kammerlander i Sebastian Gwilt als violins, i Miquel Garcia al violoncel— i el violista Jonathan Brown, músic veterà i mentor de la formació. Vestits tots de negre, van oferir una lectura lleugera però sòlida, amb un so net i cristal·lí, gens afectat ni carregós, molt adequat per a l’estètica clàssica i elegant d’una obra del pare del quartet de corda.
La interpretació es va distingir per una gran cohesió de grup i una actitud fresca i decidida. En el primer moviment, el primer violí va aportar petits ornaments no escrits amb gràcia, i el tempo va fluir amb naturalitat i energia. El segon moviment, Largo cantabile e mesto, va ser probablement el moment més líric del quartet, capaç de suspendre el temps dins l’auditori, amb una bellesa senzilla però intensa. El tercer moviment, amb els seus jocs rítmics típics del Minuet haydnià, va fer somriure més d’un, i el quart moviment, virtuós i lluminós, va tancar l’obra amb brio. El públic va reaccionar amb bravos i aplaudiments més que merescuts.
Jakob Kammerlander, Sebastian Gwilt, Jonathan Brown i Miquel Garcia van obrir la vetllada amb una lectura refinada i vital del ‘Quartet en re major, op. 76 núm. 5’ de Haydn.
Mendelssohn: el miracle d’una interpretació memorable
El punt culminant de la vetllada va arribar amb el Trio núm. 2, op. 66 de Felix Mendelssohn, interpretat per Pau Fernández al piano, Leonard Fu al violí i Erica Wise al violoncel. Van desplegar una interpretació plena de vida, lirisme i cohesió, d’aquelles que deixen empremta i que els assistents difícilment oblidaran. La sonoritat del piano omplia l’espai amb una calidesa que embolcallava els altres instruments, i la complicitat entre els tres intèrprets era absoluta, en una veritable col·laboració on ningú buscava destacar per sobre de l’altre, però tots brillaven amb llum pròpia.
Amb una entesa musical exquisida i una intensitat apassionada, el trio format per Fu, Fernández i Wise va captivar el públic amb una interpretació d’alta volada.
Des del primer moviment, abordat amb un Allegro energico e con fuoco fidel al caràcter que indica la partitura, fins al quart, Allegro appassionato, la interpretació va desplegar una intensitat expressiva controlada per una intel·ligència musical que evitava qualsevol excés, sense caure en l’exageració o el dramatisme fàcil. La dinàmica va ser treballada amb cura, els contrastos ben mesurats, i la tensió dramàtica sostinguda sense trencar la fluïdesa. Va ser una d’aquelles interpretacions en què el temps sembla aturar-se, i en què l’audiència —captivada— gairebé no s’atreveix ni tan sols a murmurar. L’ovació que van rebre va ser intensa i emotiva, i ben justificada.
Dvořák: llum i ombres d’un quintet desigual
Després de l’entreacte, va arribar el Quintet per a piano i cordes en la major, op. 81 d’Antonín Dvořák, amb una nova formació de músics que, tot i la il·lusió, va oferir una lectura més irregular. Alexander Lonquich s’incorporava per primer cop a la vetllada al piano, acompanyat de Cigdem Tuncelli (violí 1), Andreas Siles (violí 2), Gordon Lau (viola) i Mar Gimferrer (violoncel), tots vestits de negre excepte Siles, que lluïa una camisa de color verd llac. Un detall curiós: el passapàgines de Lonquich era Pau Fernández, el pianista del trio anterior —una mostra més de la complicitat i l’esperit col·laboratiu que respira el festival.
El quintet encapçalat per Alexander Lonquich va oferir una lectura enèrgica i expressiva de l’obra de Dvořák, amb moments de gran força musical i una entrega plena de caràcter.
El primer moviment, Allegro, ma non tanto, va mostrar ja algunes tensions de balanç. El piano —de presència marcada— sovint sobresortia en els tutti, mentre que els violins tenien un so massa prim, poc projectat. En canvi, el duet format per viola i violoncel funcionava millor, més arrodonit. La manca de cohesió general va fer que la lectura semblés fragmentada, amb una energia present però no sempre canalitzada.
El segon moviment, la Dumka, va resultar irregular. Tot i tenir passatges sonorament bells, es va percebre una certa afectació en la interpretació, amb un aire lleugerament forçat i alguns desequilibris de balanç. El tema principal, que es repeteix diverses vegades, va perdre naturalitat en algunes reaparicions, com si als músics els faltés deixar-lo respirar amb la senzillesa i profunditat que demana. Va faltar una mica més de sinceritat i amplitud expressiva per transmetre del tot l’esperit melancòlic de Dvořák.
Afortunadament, en el tram final del segon moviment, l’obra va començar a ‘fer clic’: els balanços es van ajustar, la comunicació entre músics va millorar, i per uns instants va aparèixer la màgia que l’obra mereix. El tercer moviment, un Furiant brillant i ràpid, va anar més rodat, i el quart moviment va tenir passió i energia, amb una certa compensació final. Tot i així, va planar un neguit subtil sobre la interpretació, una sensació de falta d’amplitud respiratòria, com si no s’atrevissin a deixar que l’obra prengués aire per si sola.
Malgrat tot, el públic va aplaudir entusiasta, amb bravos i cridòria. Com sovint passa amb Dvořák, l’energia i la calidesa melòdica de la seva música connecten de seguida amb l’oient. L’agrupació va oferir una lectura plena d’intenció, amb moments de veritable intensitat expressiva i una entrega que es feia sentir. Tot i algunes irregularitats al llarg del recorregut, el resultat global va ser sòlid i fidel a l’esperit viu i compartit del festival.
Cambra amb ànima i intensitat
La vetllada Per a Rudi va ser, en conjunt, una mostra poderosa de l’essència del Festival Pau Casals: una mescla d’intèrprets joves i músics experimentats, units per una filosofia de música de cambra entesa com a diàleg i col·laboració. El trio de Mendelssohn va tocar el cel, el quartet de Haydn va brillar amb frescor i rigor, i el quintet de Dvořák va saber tancar la nit amb embranzida.
La dedicatòria a Serkin no podia ser més pertinent. Com va escriure Casals: «Entre els pianistes, posaria a part Rudolf Serkin per la seva profunda i extraordinària musicalitat». En aquesta vetllada, aquesta musicalitat va reviure, amb més o menys fortuna, però sempre amb respecte i amor per l’art.