Christian Tetzlaff: un violí per tocar el cel i la terra

Hi ha concerts que són una exhibició de tècnica, d'altres que emocionen, i n'hi ha que, sense avís previ, es converteixen en una experiència intensa i memorable. Això és el que va passar divendres al vespre a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, quan Christian Tetzlaff, un dels grans violinistes del nostre temps, va oferir un recital en solitari dins del 44è Festival Internacional de Música Pau Casals. Va ser una vetllada d’intensitat contínua, en què Tetzlaff va convertir la dificultat en fluïdesa, tocant amb una concentració que parlava més de convicció que de lluïment.

Amb tota naturalitat, Tetzlaff va sortir a escena amb una salutació breu i va començar directament amb la Partita número 2 en re menor de Johann Sebastian Bach. Des de la primera Allemande, va quedar clar que allò no seria una lectura decorativa del repertori. Cada moviment va ressonar amb una claredat que anava més enllà de la precisió: era una interpretació personal i sincera, amb el discurs sempre carregat de sentit. La monumental Ciaccona final va ser, directament, una lliçó d’arquitectura sonora i d’humanitat. La sala es va fer petita davant la densitat emocional amb què el violinista alemany hi va abocar cos i ànima.

Després d’una breu sortida entre peces, es va treure l’americana i ja no se la tornaria a posar. Va continuar amb la Sonata número 3 en do major, també de Bach. Aquí el seu domini del contrapunt va assolir cotes vertiginoses: la Fuga, en particular, va ser un exercici de concentració, sense caure en el fred virtuosisme.

La segona part del concert va ser una altra història. Si la primera s’havia construït sobre l’equilibri i la perfecció formal del geni barroc, aquí Tetzlaff es va permetre l’exploració més arriscada. Va obrir amb Signes, jocs i missatges de György Kurtág, una obra contemporània feta de miniatures breus, a vegades desconcertants, sempre d’una gran exigència expressiva. Amb sobrietat i un punt de solemnitat, va anunciar els títols dels fragments abans de tocar-los. Entre passatges d’una delicadesa punyent i esclats inesperats, l’obra va dividir el públic: alguns en van sortir captivats, d’altres, visiblement desconcertats, i fins i tot es va sentir algun buf. La seva entrega, però, era indiscutible. En un moment gairebé coreogràfic, va sostenir una nota a corda oberta mentre passava pàgina amb l’altra mà, sense deixar caure la tensió.

L’última obra del programa, la Sonata número 1 d’Eugène Ysaÿe, va representar un retorn a un llenguatge més reconeixible, tot i que no menys exigent. L’estil romàntic amb aires neobarrocs va permetre a Tetzlaff desplegar una sonoritat càlida i compacta. Va ser una tria intel·ligent per tancar el programa oficial, amb coherència i pes.

Però el concert no acabava aquí. Davant l’entusiasme del públic, que va esclatar en aplaudiments i bravos, l’intèrpret va oferir dos bisos de Bach: l’Andante de la Sonata número 2 i la Gavotte en Rondeau de la Partita número 3. I quan semblava que n’hi hauria un tercer, va començar a tocar, va fer uns compassos i es va aturar per anunciar, amb un somriure sorneguer, que allò era tot. El públic, divertit, va rebre l’acudit amb riures i una ovació final.

I enmig d’aquesta excel·lència, la condició humana. Els grans silencis que Tetzlaff va saber construir van conviure amb el petit rebombori habitual d’un concert d’estiu: una bona colla de tos repartida per tota la sala i una coreografia sonora de ventalls, especialment intensa a la primera part. Aquest darrer element, tot i que per moments invasiu, va arribar a crear una estranya harmonia amb els passatges més subtils del violí. Una mena de diàleg involuntari —o potser col·laboració climàtica— que, si més no, va aportar un toc d’ironia i quotidianitat al concert.

Christian Tetzlaff va captivar el públic del Vendrell amb una proposta d’alta volada, no només per l’exigència del repertori, sinó pel compromís amb què el va abordar. Va tocar amb intensitat, intel·ligència i passió, deixant clar que, en bones mans, un violí no és només un instrument brillant: és una veu que explica, incomoda, respira i connecta, sense artificis, amb qui l’escolta. Una vetllada d’aquelles que deixen empremta.