HISTÒRIA
15 anys des del Dia D a l'Hospital Sant Joan
El director de gestió i serveis de suport de l'Hospital recorda el procés de trasllat
Fotografia del director de gestió i serveis de suport de l'Hospital Sant Joan de Reus, Xavier Bru.
El dia en què finalment l’Hospital Sant Joan de Reus es va traslladar al seu indret actual és una d’aquelles dates on tothom implicat recorda on estava. El 19 de desembre del 2010 es va fer el trasllat definitiu dels pacients ingressats amb un operatiu que va resultar ser tot un repte, tot i que en un inici estava previst durant el Pont de la Puríssima d’aquell any. Qui ho recorda molt bé és un dels seus artífex, el director de gestió i serveis de suport de l’Hospital, Xavier Bru, que destaca com el pas al nou hospital va ser un gran avenç: «El nou edifici el que ha permès és que l’hospital donés la cobertura que necessitaven els ciutadans de la nostra àrea d’influència, que és el Baix Camp i el Priorat i sobretot en el vessant oncològic a la província de Tarragona».
En aquest sentit, afirma que l’Antic Hospital estava ja «obsolet» i que seria «impossible» dur a terme l’activitat que avui dia s’està duent a terme: «Ara mateix estem fent més del doble del que fèiem aleshores. Si seguíssim avui dia a l’antic hospital la població estaria més mal atesa o hauria d’anar més lluny». «Els quiròfans que teníem a l’Antic Hospital estarien prohibits per normativa», exemplifica. A més, també es va guanyar en organització: «Tot i que abans l’espai era més petit, era un hospital fet per cinc edificis i era com un laberint. L’actual hospital, tot i que sigui un edifici molt gran, està ben organitzat i amb espais dignes pels professionals».
No obstant això, traslladar l’activitat d’un hospital a un altre era una missió gegantina que va comptar amb un dilatat procés de preparació i adaptació. «El dia clau va ser el 19 de desembre, en què les ambulàncies van anar traslladant a més d’un centenar de pacients. Però el procés de trasllat va començar uns dos anys abans i es va allargar fins un any després. Per nosaltres van ser tres anys», assevera Bru. Entre les complexitats destaca el seguiment de les obres, ja que «nosaltres no som del món de la construcció», alhora que es prenien decisions de materials. «La nostra innocència ens va fer pensar que a partir del trasllat tot això s’acabaria, però vam subestimar la segona part. Posar en marxa el nou hospital, més tots els imprevistos que van aparèixer, va ser una bufetada de realitat», expressa. Per exemple, no es va preveure la quantitat de mantes necessàries per pal·liar el fred que feia en un edifici que tot just començava a funcionar en ple mes de desembre.
El dia D
«Jo estava a l’hospital vell el dia de trasllat i va ser el dia més tranquil per a mi», recorda el director. «Tot s’havia planificat bé, no hi va haver cap incident i vam acabar fins i tot més ràpid del que havíem previst. I la demostració d’això és que l’endemà no vam ocupar grans titulars als mitjans de comunicació», comenta. A més, d’aquell dia agraeix l’esforç dels treballadors que hi van participar: «El protagonisme el van tenir els professionals assistencials, perquè era bàsic garantir la seguretat dels pacients que s’havien de traslladar. Ens van donar un exemple de compromís». Concretament, rememora una imatge que se li va quedar gravada a la retina: «L’última pacient que va marxar de l’hospital acompanyada per un metge era una pacient terminal, no molt gran, i que al cap de poc temps ja no hi era. I el metge la va acompanyar en tot moment, molt atentament, pujant a l’ambulància amb ella i ventant-la amb un ventall».
Massa gran?
Ara bé, l’hospital que hi ha avui dia podria haver sigut diferent del que finalment va ser; concretament, més humil. «Hi havia veus que posaven en dubte si l’hospital havia de ser tan gran. Des d’on venien no ho sé, però és una realitat que en el seu moment hi va haver defensors i detractors i els professionals ho vam patir», explica Xavier Bru, que aprofita per apuntar que «en aquests comentaris a favor o en contra no se’ns va tenir en compte als professionals de l’hospital».
Així i tot, encara que admet que en el seu moment es podia pensar que «era un hospital massa gran, ja que quan es va obrir hi havia espais tancats», si s’hagués optat per una mirada més curta «probablement ara m’estaria barallant amb el gerent o amb qui sigui perquè pressionin al Departament en construir una nova planta o el que sigui». Precisament, l’ocupació de l’edifici es mou per sobre del 90% avui dia, mentre que fa 15 anys era d’un 65% aproximadament.