Soleá Morente: «L’adrenalina que genera la ‘seguidilla’ té analogies amb el ritme electrònic»

Sirio B és el nom d’una estrella. Quina relació té aquesta simbologia estel·lar amb l’univers líric i sonor del disc?

«Quan vam començar a treballar en el disc amb el Guille Milkyway, el meu productor, ho vam fer d’una manera molt intuïtiva, una mica atzarosa i sense pensar en un tema en concret. I va començar a sorgir una mena d’aura, com una cosa intangible, de fe. Llavors, quan vam acabar el disc, vam voler que tingués el nom d’una estrella. I Sirio B és la que té més potència, encara que no es veu des de la Terra. A més, alimenta Sirio A, i em va semblar una història molt romàntica».  

Has descrit aquest treball com un viatge intergalàctic. 

«Abans de dedicar-me professionalment a la música, jo ja era molt fan de La Casa Azul, especialment de la cançó Yo también. És una rumba molt de Los Amaya, però amb el so de La Casa Azul. És a dir, amb una part flamenca però a la vegada molt futurista, pop i electrònica. M’hi sentia molt identificada, i sempre pensava que m’agradaria fer alguna cosa semblant. Aquell va ser el punt de partida del disc, i de fet jo pensava que seria un disc més rumbero. Però amb el Guille vam anar derivant a un lloc que no havíem previst, amb coses com el Drumb & Bass, el rave i tot el vessant electrònic que té el disc».

Com treballes la traducció del compàs flamenc a un llenguatge electrònic?

«Doncs mira, et puc posar com a exemple Soleá del mar, on començo cantant una soleá i després hi entra un ritme de seguidilla que està molt present en el disc Omega del meu pare i que és molt reconeixible. Jo cantava i feia ritmes, i el Guille els anava interioritzant i dient-me cap on podíem anar, amb bases electròniques i patrons rítmics. I lligaven perfectament. Aquella adrenalina que genera la seguidilla, amb la intensitat i la persistència que et porten fins a una mena de clímax, té moltes analogies amb el maneig del ritme electrònic de la rave. O sigui que ha sigut una cosa intuïtiva i, a la vegada, molt natural, gens forçada». 

Heu xalat molt, amb el Guille, fent aquest disc. 

«Sí, hem estat gairebé tres anys treballant, encara que tots dos ho hem anat combinant amb altres coses. Però no hem perdut mai el contacte, ens hem anat enviant cançons. No ens coneixíem de res, i al final ens hem fet amics i companys de viatge. Hem fet cançons al ritme del que ens anava passant a la vida, del que ens venia de gust escoltar i del que ens demanava la intuïció. Treballar amb ell ha sigut fascinant».

A Mercurio y seda hi sentim la veu del teu pare, Enrique Morente. Com va ser encaixar la seva veu i què aporta la seva presència a la cançó? 

«Aquesta és una cançó força singular, perquè no té una estructura convencional, és més aviat experimental. Sentíem que li faltava alguna cosa, però no ho acabàvem de trobar. Vam pensar, fins i tot, en descartar-la. Fins que un dia em vaig trobar que el Guille havia fet aquest somni de rescatar la veu del meu pare. Lliga molt bé amb l’energia i l’àngel que té el disc, i em resulta molt emocionant». 

Aquest intangible que comentaves al començament és l’amor, la passió, el desig? El disc n’està ple. 

«Sí, totalment. Fins i tot canto al que no va poder ser, però invocant, projectant, perquè pugui ser. Tot i que a primera vista és un disc bastant melancòlic, té un rerefons lluminós, d’il·lusió pel que pugui arribar i perquè passi allò que volem. Hi ha vegades que, per arribar-hi, cal travessar pel dolor i la por, i per això aquest disc també és un disc molt confessional i sincer». 

La renovació del flamenc que esteu impulsant les noves generacions, introduint electrònica, pop, fusió llatina, etc. enriqueix el gènere, però també és arriscat. 

«Que el flamenc trobi solucions i respostes perquè el públic se senti identificat amb el que representa el gènere és positiu. Penso que el fet que una cultura tan potent, rica i positiva com és el flamenc, s’acosti a la cultura, sempre serà bo. És veritat que ara hi ha moltíssimes propostes, algunes més experimentals i unes altres no tant, però el flamenc és un art viu i sempre ha acompanyat la humanitat».