‘Punk is not dead’: 3 dies de rebel·lió al Parc de la Festa

Eterna fou l’espera. Amb les bateries carregades i compartint pura adrenalina, el Pintor Rock —i el seu estimat Rocky— tornà com el Mesies del punk després de tres anys de silenci. Ho feu en una nova casa, el Parc de la Festa. I el públic va respondre amb un crit unànime. Milers de persones van congregar-s’hi durant els tres dies de festival, demostrant que el rock, l’ska i l’oi! no estan morts.

L’esdeveniment va començar pitjant l’accelerador al fons i sense perdre el temps. Amb la veu de Berta Roqué (Periferia) com a guia, desenes i desenes de seguidors anaven arribant a la carpa el dijous. Eren uns afortunats: d’altres feien cua intentant superar les llargues retencions de l’avinguda de Riudoms, cercant aparcament o preparant-se per a l’acampada. El testimoni l’agafaren The Locos. Entrant amb la tonada de l’Inspector Gadget es posaren el públic a la butxaca. D’estètica extravagant, no van desaprofitar l’ocasió amb un estil irreverent i addictiu, amb propostes com Don’t worry, be happy o la seva versió de Niño soldado, de Ska-P. «Anem a fer una festeta encara que siguin les quatre de la tarda!», proclamaven. Dit i fet.

La gravetat ruda de Non Servium, la flama de Soziedad Alkoholika o la crua poliedricitat de Sons of Aguirre feren saltar, ballar i cridar el recinte a l’uníson. Un dels grans protagonistes del Pintor Rock aparegué a escena divendres a la nit. Amb boina, una americana vermella a quadres i el rostre pintat, El Noi del Sucre es buidà sota els focus en l’últim concert del projecte. Encara que era dia propici per entonar els versos de La Llorona, va decidir que el seu adeu fos una festa. Milers de veus cridaren un darrer Ni Dios, ni amo. Amb tot, va voler que el seu altaveu no fos només per a ell. Lorenzo Morales, la persona darrere El Noi del Sucre, va dedicar cinc minuts del seu vals final per promoure la reflexió sobre Palestina i tot el que està passant «en altres parts del món». «Penseu: quanta gent es pot matar en dos miserables minuts?», va preguntar.

I és que el Pintor Rock va ser, també, un lloc per pensar, clamar i rebel·lar-se; contra les catàstrofes humanitàries, les injustícies, el sistema, les autoritats. Juantxo Skalari va escriure per a la seva filla Tres veces rebelde, però dissabte va voler compartir-la com a símbol davant les desigualtats socials. Els missatges directes i punyents d’Inadaptats i KOP no deixaren lloc a la interpretació.

La comunió del festival amb l’entorn va ser objecte de meticulosa anàlisi; debat i redebat. Ja el primer dia, la música inundava fins a l’avinguda dels Països Catalans, però un limitador de decibels va limitar l’impacte més endavant, a costa de l’acústica de la carpa. Amb les llaunes integrant-se en el paisatge urbà, l’Ajuntament de Reus va emetre un comunicat traslladant el seu «malestar» i demanant mesures «per revertir els actes d’incivisme provocats per algunes de les persones assistents». «L’Ajuntament es replantejarà la continuïtat futura de l’esdeveniment si no es produeix un canvi significatiu i una millora en la gestió», culminava el text. L’organització va activar patrulles de sensibilització i equips de neteja per minimitzar-ne l’impacte. Això no obstant, els assistents repetien que hi regnava el bon rotllo, sense incidències majors. De fons, s’escampava el rumor que fos un missatge amb un rerefons polític.