Les olors del món empresarial i industrial

Reus té un caràcter particular. Ha nascut i crescut en un entorn hostil, en què les facilitats brillaven per la seva absència. Sense aigua, sense ser capital administrativa, ni eclesiàstica, ni militar, però va esdevenir la segona ciutat més important de Catalunya. «El Reus econòmic i industrial s’ha construït a base de crisis», proclamava el catedràtic d’Economia Financera de la URV, Antoni Terceño. Amb el tercer volum de la saga Històries empresarials de Reus, el periodista i escriptor Joan Antoni Domènech rescata els èxits i fracassos del patrimoni emprenedor de l’urbs. «Històricament, Reus ha estat considerada una ciutat emprenedora, imaginativa, innovadora i amb una àmplia vitalitat social», afegia Terceño.

L’anàlisi, però, va més enllà. «Poden les olors d’una ciutat definir la seva activitat econòmica?», es pregunta Domènech en el llibre, en les Penúltimes històries. «En el passat, sens dubte, i de forma ben fefaent», respon. La dolçor de les filatures de cotó, la ferum de la refineria dels Vilella, les fogueres dels forns de les bòbiles... «A finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX, moltes indústries estaven dins de la ciutat i m’imagino que les olors devien impregnar aquells carrers», reflexionava Terceño en la presentació pública de l’obra. Avui dia, de flaire encara se n’olora. Molta, no gaire agradable. Però molta no és tota. Qui no recorda el perfum de Virginias? Terceño es deixa emportar per l’olor del cafè de Brasilia que percep des de la facultat.

El catedràtic d’Economia Financera de la Universitat Rovira i Virgili va subratllar l’esperit col·laboratiu dels ganxets i bon exemple seria la construcció de la balandra Mare de Déu de la Misericòrdia per protegir el comerç i les embarcacions que salpaven des de Salou i, amb una mica de sort, capturar corsaris i el seu botí. Domènech s’afegí a l’exercici i, efectivament, de la unió dels actors socials van néixer multitud d’iniciatives ben variades, com la Sociedad Hidrofórica, el Banco del Este, el pantà de Riudecanyes, la Companyia Reusenca de Tramvia, Estudis Universitaris Baix Camp SA o el Banco del Este, que van amalgamar centenars de compromissaris.

Tampoc passa desapercebuda la ingent concentració d’activitats que han omplert la capital del Baix Camp. A Penúltimes històries empresarials de Reus, es mencionen 700 noms d’empreses i personatges. Però és que a la dècada del 1930, n’hi havia 1.840 censades. Un 13% de la població tenia una societat al seu nom i, aleshores, les dones no podien inscriure’n. «És una barbaritat», expressa el periodista i escriptor.

En la presentació, Domènech va aprofitar per posar la mel als llavis dels assistents i presentar-los, de forma subtil, les aventures que descobriran endinsant-se entre les pàgines, com les peripècies del Banco del Este —es van arribar a investigar els accionistes—, l’aparició del vermut davant la impossibilitat d’exportar vi a França o el showroom de ceràmica de Nolla que va hostatjar figures com el General Prim o l’ambaixador de Rússia.

Amb la Cambra de Comerç com a testimoni predilecte de l’acte públic, i havent col·laborat en la seva conversió en realitat, el president de la corporació, Mario Basora, va remarcar que es tracta d’un «petit tresor que recull diferents relats d’experiències empresarials que han destacat a la ciutat de Reus als segles XIX i XX».