Algú ha obert la porta del zoo i el Bestiari se suma a la Festa Major de Misericòrdia

Baixant el carrer Llovera, un nen picava i repicava el seu tambor. Segons hagué d’esperar que, des del Campanar, el seu brogit fou replicat i magnificat. I com si d’un encanteri es tractés, les bèsties quedaren alliberades. El Drac fou el primer a escapar del zoo, plantant-se a la plaça del Mercadal. Això no obstant, el pànic no feu acte de presència. Ens al contrari. Dòcil i manso, deixant-se acariciar per petits i grans, l’alat, igni i escamat rèptil va marcar-se uns passos prohibits. Esfereïts per si una flama s’escapava, els Nanos s’amagaven rere les portes de l’Ajuntament. Amb tot, envejaven l’estil del seu verd, en el fons, amic. Solts de tota cadena, els elements i balls del Seguici Festiu van recórrer ahir a la tarda una de les cercaviles més esbojarrades en què l’únic previsible és que ocorri l’imprevisible. Al final del dia, alts i baixos, cavalls o galeres, amb cara de pomes agres o amb un somriure enlluernador, només volien sumar-se a la Festa Major.

Amb el Drac ben lluny i enfilant el carrer Major, els capgrossos favorits dels minyons van atrevir-se a abandonar la protecció del Palau Municipal. Els reusencs van deixar-los clar que els estimaven i que no havien de tenir cap por. Engrescats per la rebuda, els Nanos van completar una volta d’honor perquè cap infant no es quedés sense saludar-los i la seva fotografia de record. Impacients darrere seu, ja treien el cap la Mulassa i els Gegants que, per desentumir les cames i accelerar el pas, van decidir dirigir-se cap al carrer de Monterols, tot aprofitant que els seus companys de fatigues no miraven en aquell precís moment. Dues nenes enfilades a un fanal observaven fixament els Japonesos, ben bé mirant-los de fit a fit.

Fou en aquell instant que la marxa gegantina s’aturà. S’acabaven de trobar amb velles coneixences, el Ball de Valencians, que amb mutu respecte cedí el pas. El següent fotogènic destí era la plaça de Prim, on els Bastoners marcaven el ritme. Embadalits per la coordinació, els Gegants es quedaren mirant des de primera fila, amb ganes de sumar-se a l’acció. I la festa no s’aturà, perquè pel carrer de Sant Joan ja arribava el Ball de Cavallets.

Metres més enllà, el Bou deixà enrere el carrer de Santa Anna. Ja al raval, va haver d’aturar el seu recorregut i reconsiderar opcions. Les pilones impedien el seu pas, potser acusant-lo que emetia massa gasos contaminants. Estrenyent gluti i evitant que res sortí de gas metà, s’escodrinyà i va mantenir amb rumb ferm la seva processó particular, sense requerir etiqueta ambiental.

Com si acabés de guanyar la Champions, la Pilota d’Or o el Grand Prix, una munió de fans esperava rebre el seu ídol boví. Els integrants de la Dansa de Mossèn Joan de Vic van fer el passadís, tot picant els plats, perquè passés l’estrella. Al fons s’albiraven uns cavalls. Les bèsties quedaren frec a frec, a punt d’entrar en disputa. No fou més que una broma divertida i Bou i Cavallets ballaren plegats, fins que fou l’hora d’acomiadar-se.

A la plaça de Catalunya, un grupet d’amics de la guarderia restava impacient. Qui devien esperar? Un d’ells portava una figura del Lleó, potser resolent la incògnita de l’equació. El seu desig va esdevenir una realitat en pocs minuts. Onejant la seva llustrosa crinera, va aparèixer pel carrer de les Galanes. Sent un bon exemple a seguir, va mirar els dos costats de la carretera abans de travessar el pas de vianants i, reunit amb els seus admiradors, els delectà amb dos clàssics com Cielito lindo i La cucaracha.

L’activitat no frenava i l’Àliga havia considerat que era bona idea rivalitzar amb un carrusel a veure qui feia més voltes. Ningú va molestar-se en comptar els girs, perquè de favorita de l’afició només n’hi havia una: és daurada, majestuosa i un ram de roses lluïa al bec. Mentrestant, el Carrasclet desfilava davant de la Casa Navàs i, amb la seva alçada, bé podria haver-se aturat perquè la torratxa més aviat sigui una realitat.

Enmig del frenesí, les Galeres llançaren l’àncora a la plaça Prim. Ja s’havien obert pas entre el mar de gent, però no avançaven. Necessitaven una empenta per poder continuar i arribar a bon port. Potser, que se’ls fes l’onada per retornar als seus orígens i poder navegar cap a l’horitzó. L’aigua és el seu medi natural i si a terra no se’n troba, sempre els quedarà pujar a la Bassa Nova.