Marta Gomis: «Esperem que ara que ja hi som nosaltres les nenes petites vegin que és possible portar un gegant»

Com vas acabar dins de la colla del Carrasclet?

«De petita sempre m’havia agradat molt la Festa Major, però per mí com que no hi havia cap referent femení era inimaginable portar el Carrasclet. Aleshores, vaig començar dient al meu voltant m’agradaria portar el Carrasclet i, després de la Misericòrdia de l’any passat, el pare d’un amic meu em va dir que coneixia amb uns que estaven dins de la colla. Els va preguntar i em van dir que quan tornessin a assajar per Sant Pere que hi anés un dia i provés. Jo m’ho vaig prendre com que era per quedar bé, però va arribar el juny i em van enviar un missatge sobre que anés a provar el gegant un dimecres. Vaig anar, el vaig provar, vaig veure que podia aixecar-lo i ja està, a Sant Pere a ballar. Va ser tot molt més ràpid del que em pensava».

Alguna vegada havies fet ballar un gegant?

«Que va, mai. Fa molts anys quan era molt petita vaig anar amb allò d’Aixeca el teu gegant, però res. He començat fort».

Quina va ser la teva primera sensació a aixecar-lo?

«És molt difícil. No pesa tant com la gent pensa, perquè són vuitanta quilos molt ben portats. El que passa és que el Carrasclet és molt alt i gairebé que és més difícil controlar la inèrcia del gegant que aguantar el pes. Aleshores, al principi el que vam treballar va ser l’estabilitat, aguantar el gegant i ja després donar tombs i ballar amb la música».

Vas estar entrenant molt de temps?

«Vaig fer cinc assajos i em vaig plantar a Sant Pere i no ho veia gens clar. És molt graciós perquè jo no vaig ser capaç d’acabar el ball sencer d’una cançó fins al dia que el vaig portar per primera vegada a Sant Pere. Als assajos em cansava i notava que se m’anava el gegant. Però més d’un de la colla em deia que havia d’estar tranquil·la, perquè el dia que surts ho faria bé i tinc una confiança al 300% en ells».

Quan va ser aquest primer ball?

«Això va ser el 23 de juny. Recordo que tenia la patata a mil per hora. De fet, encara m’hi va quan haig de portar el gegant. Jo estava per allí, intentant passar desapercebuda, però em van dir que em tocava i ja està. Molts nervis, recordo que hi havia molta més gent de la que esperava, però els meus companys van estar molt pendents de mí. M’he sentit superacompanyada i benvinguda».

Quan vas acabar el primer ball, com et vas sentir?

«Moltíssima vergonya! Va ser superxulo, tot i que em continuo posant nerviosa! El meu cor em va a mil per hora, però suposo que és bo. Són nervis que tens pel respecte cap al gegant, respecte per allò que vas a fer i crec que és bo que els tingui».

Alguna anècdota?

«Sí. Gairebé se m’envà una vegada perquè em vaig animar. Però tot va quedar en anècdota, ho vam salvar! Crec que va ser l’últim ball i vaig anar amb tot».

Què és el que més et va costar del gegant?

«Crec que el més difícil que hi ha per aprendre és el Pas de Processó, perquè has d’anar frenant tota l’estona el gegant. Has d’estar frenant la inèrcia i fent girar cap a l’altre costat al gegant que és molt alt, així que és molta inèrcia. I per exemple, jo giro molt millor cap a l’esquerra, mentre que cap a la dreta em costa molt. Però també és el respecte que et fa el que estàs fent, perquè estàs portant el gegant de la ciutat i ho vols fer bé. Vols que els nens que ho vegin gaudeixin del ball».

Has estat la primera dona a fer ballar el Carrasclet. Per què creus que hem hagut d’esperar tant a què una dona s’hagi animat a portar-lo?

«Suposo que de vegades no ens atrevim perquè donem per fet que no pot ser. Jo sempre havia volgut, però mai m’havia atrevit a preguntar fins ara. Aleshores, a tot aquell que vulgui portar qualsevol element del seguici o quaselvol cosa que pregunti. Jo no vaig tenir cap problema per entrar sent una noia i crec que falta més aquest atreviment d’anar a un assaig i provar».

Imagino que continuaràs anant amb tot per Misericòrdia no?

«Sí, tinc moltes ganes. Se fet molt llarga l’espera entre Sant Pere i Misericòrdia! Però ja m’han dit que si això s’ha m’ha fet llarg imagina’t de Misericòrdia fins a Sant Pere».

T’agradaria que alguna noia més s’animés a portar el Carrasclet?

«Sí, m’encantaria compartir colla amb una altra noia. Però no conec a cap noia més enllà de la Noha, la primera aliguera, que anàvem a la mateixa escola. Suposo que com que nosaltres no veiem a cap noia portant el gegant i això ens feia pensar que era impossible, esperem que ara que ja hi som nosaltres les nenes petites vegin que és possible que el portin».