Antoni Pedrol Rius, més enllà de l’advocat

Antoni Pedrol Rius (1910-1992) va ser un advocat de prestigi. La seva presidència al capdavant del Consell General de l’Advocacia n’és un exemple fefaent. També seria senador i artífex d’un article de la Constitució, el número 38, que fa referència a la llibertat d’empresa. Amb tot, no va ser només un jurista. «Va ser moltíssim més», expressa el periodista i escriptor Joan Antoni Domènech. 

«Crec que, sobretot a l’inici, ser advocat era una excusa per entrar en el món dels negocis», planteja. «Més que amics, tenia interessos», reflexiona. Domènech apunta que, si bé el reusenc va esdevenir un personatge reconegut per la seva faceta en l’àmbit del dret, sobretot per la seva feina entorn la Transició, «la seva il·lusió i el seu gran esforç de la vida es van centrar en les seves empreses».

La biografia de Pedrol Rius és encara avui dia desconeguda, oculta, «amagada també voluntàriament per part d’ell». Estudià a l’Institut Gaudí de jove i, als anys 30, treballà a Madrid per una companyia d’assegurances francesa. Amb l’esclat de la Guerra Civil, aniria Burgos, centre de l’Estat del bàndol franquista, entraria al cos jurídic militar i exerciria de fiscal. «Són moments importants per entendre tot el procés i que expliquen l’evolució de la seva part en els negocis», analitza Domènech.

El seu camí, però, l’acabaria portant a Tànger, on, el 1948, va muntar el Banc Mercantil del Marroc, després conegut com a Banc Mercantil i Immobiliari del Marroc, que desenvoluparia de la mà de Josep Andreu Abelló, que havia estat advocat defensor de Lluís Companys i president del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana. 

«Va a Tànger perquè el crida Antoni Pedrol Rius», destaca Domènech. Es va constituir amb un capital de 80 milions de passetes, «una barbaritat a l’època». Andreu s’hi va incorporar com a director general amb la condició que, en comptes de tenir un sou fix, volia «anar a percentatge». «Devia creure molt en aquest negoci», planteja el periodista i escriptor.

Domènech subratlla que s’ha de separar el Tànger del conjunt del Marroc de l’època, atès que Tànger era una ciutat internacional, factor que conferia llibertat econòmica, i s’hi havien refugiat molts catalans. El periodista pensa que l’operació servia com a contrapès per equilibrar la paritat entre la pesseta i el dòlar, atès que un dels moviments que es van efectuar al començament va ser la compra de medicaments per al Ministeri d’Indústria. 

«Quan la pesseta anava malament respecte al dòlar, inundaven el mercat de Tànger de pessetes», apunta. De fet, era l’únic lloc del món on es podien bescanviar pessetes per divises i, per això, era una de les tasques més importants de la institució financera. Tot plegat, ajudà que els empresaris catalans dedicats al món del teixit poguessin adquirir cotó de fora, especialment d’Egipte.

Més negocis

Amb la fi del Protectorat del Marroc, a la dècada del 1950, els accionistes, liderats per Pedrol Rius, munten un banc a Andorra del qual hi ha «escassíssima informació», la Sociedad de Banca Andorrana. Els seus socis acabarien continuant en el món bancari, però l’advocat reusenc ho deixaria de costat, «segurament perquè no devia estar ben vist per part del règim».

Amb tot, no abandonaria els negocis. Entraria al sector de les màquines tocadiscos i els pinballs, que gaudirien de gran popularitat. També crearia una productora de cinema i una companyia urbanitzadora. La primera línia empresarial l’abandonaria entre finals dels 70 i principis dels 80. Tot i les seves múltiples cares, no tot foren èxits i Pedrol Rius no aconseguí evitar que el sector petroquímic s’instal·lés a la costa de Tarragona.

Joan Antoni Domènech expressa que Antoni Pedrol Rius és un home «que passarà a la història, però que està sent oblidat». Va ser una figura de gran intel·ligència i amb una innata capacitat d’adaptació i de relació. «Se sabia moure bé», conclou.