Noha Moussafir: «Què no té l’Àliga? És elegància i festa. És la dignitat d’un poble»

Va ser la teva primera vegada fent ballar l’Àliga al ball de lluïment de Sant Pere. Com ho vas viure?

«Per mi és un ball que em generava molt de respecte, fins i tot abans de ser aliguera. Sempre ha estat un ball que m’imposava i que tenia la seva dificultat per la durada, les dimensions de la plaça, el pes de l’element. Recordo que les setmanes abans jo estava suplicant que passés ja, sense poder viure amb aquest neguit. Altres anys m’alegrava que arribés Sant Pere i enguany pensava ‘cuidao’. 

Estava molt amoïnada i tan sols veure el moment apropar-se em venien totes les ansietats i els dubtes, sabia que faria molta calor i amb els assajos a poc a poc vaig anar agafant confiança, però no podia amb la meva vida. En tot moment he de dir que em van donar suport i em van deixar clar que si no em veia capacitada no hi hauria cap problema i segurament ho hauria fet el cap de colla. 

Però ho vaig fer, perquè podia dir que no, però no volia dir que no. Pels meus nassos que ho feia! I ara que ha passat em fa una mica de llàstima, perquè sé que no ho tornaré a fer en molt de temps. Gairebé et diria que ho podria fer ara mateix un altre cop! Tot i que acabes rebentada, ho puc assegurar».

Quan vas acabar el ball no semblaves rebentada, perquè anaves corrent d’una punta a l’altra de la plaça.

«Veig els vídeos i flipo, perquè als assajos sortia ofegada després de fer el ball. Després quan ho vaig veure només em pregunto com encara tenia pulmons amb la calor i el ball de posar-me a córrer. Però és l’eufòria del moment, sortir i deixar anar tots els sentiments i emocions possibles que poden existir. 

Satisfacció, nervis, cansament, agraïment a la meva mare i a la meva parella, que les vaig anar a abraçar, que són les que s’han menjat tots els meus dubtes i m’acabaven dient: ‘Noha, ets tonta, ho faràs’. I sé que elles ho van viure amb encara més nervis que jo, que es van passar dues hores sota el Sol només per veure’m actuar des de primera fila. Perquè l’Àliga era l’última i jo les veia esperant i els deia que anessin a l’ombra i ja es posarien després quan actués. Però no volien, no fos cas que els traguessin el lloc!».

Ser portadora de l’Àliga imagino que és molt especial, oi? Com va començar?

«És una cosa única. Tot va començar el 2016 quan va sortir la primera fornada d’aligueros de l’Àliga Petita i el meu germà va ser un dels portadors, que aquest any s’ha estrenat amb l’Àliga. Jo em vaig començar a familiaritzar amb la família del CRAC i l’Àliga sempre m’havia agradat. Aleshores, en un d’aquests assajos previs a Sant Pere vaig anar per acompanyar al meu germà. 

I no recordo com va anar, si vaig ser jo que ho vaig preguntar o m’ho van oferir per si la volia provar perquè sempre estava a prop d’ella i la mirava molt. Vaig dir que si i quan la vaig provar vaig notar que pesava, però que podia girar i aguantar-la prou bé. 

Aleshores, vaig preguntar per què no hi havia noies i si jo podia ser una aliguera. Em van dir que sí, que simplement mai s’havien trobat que una noia fes la sol·licitud per entrar. Vaig fer la meva carta i el 2022 em van trucar per començar a assajar i acompanyar-los i el 2023 ja com a portadora oficialment».

Què té l’Àliga?

«Què no té l’Àliga? És elegància i és festa. La cançó dels aligueros ja ho diu, és la dignitat d’un poble. És un element amb el qual tota la ciutat es pot sentir identificada i és molt estimada. És la més guapa de la festa i crea màgia al seu voltant. I alhora és ambigua, perquè pot ser molt solemne i també per allà on passa hi ha festa. I quan ho vius des de dins, com aliguera, et fa créixer, et fa sentir fort i és una motivació que no saps ni d’on surt».

Vas ser la primera dona portadora de l’Àliga i ara has estat la primera dona a fer el ball de lluïment de Sant Pere. És un fet a celebrar o a preguntar-nos per què hem tardat tant?

«Aquí veig dues coses. Per una banda, et preguntes si l’any 2025 hauria de ser notícia que qui fa alguna cosa, en aquest cas ballar amb l’Àliga, és una dona. Potser fa temps que això hauria de deixar de ser notícia. Però, per una altra banda, per què això és notícia? Perquè avui dia encara hi ha molts espais que costa que els ocupin dones i si els ocupen és en una minoria.

Així que per un costat desitjaria que no calgués, però per l’altre costat considero que si es fa aquest soroll és perquè cal treballar més. Jo mateixa ho penso, el fet que no hi hagués hagut mai dones aligueres va fer que amb 18 anys preguntés si era possible que hi hagués una aliguera. 

Vaig preguntar si podia fer-ho quan el que hauria d’haver dit en aquell moment és que volia fer-ho. I m’encantaria que en alguns anys hi hagi alguna aliguera més, ja que jo he estat la primera, però desitjo no ser l’última i espero compartir vestuari amb ella. Em faria molt feliç».

Ens veiem per Misericòrdia.

«Hi pots comptar».