L’espardenya voladora, nou invent dels Cóssos

Una hora abans d’iniciar el torneig dels Cóssos la plaça del Mercadal ja començava a reunir alguns dels equips participants i els seus grups d’animació, junt amb vianants curiosos que tenien ganes de veure, per què no, alguna trompada. Des del carrer de Jesús van accedir a plaça la Colla Gegantera de Reus amb els Gegants Manotes que, després d’oferir un ball que va etzibar alguna clatellada a més d’un despistat, es van fer el seu lloc entre el públic. Per la seva banda, els representants de la Dansa de Mossèn Joan de Vic van portar un gran ninot que, com un titella, sacsejava frenèticament les extremitats per animar als seus participants i el Ball de Diables van fer esclatar alguns petards. Per un altre costat, els Xiquets de Reus van exhibir pancartes amb alguns dels seus representants estrella pels Cóssos d’enguany.

Un cop més, el regidor d’Innovació i Coneixement de l’Ajuntament de Reus, Josep Baiges, es va desfer del vestit i la corbata, es va col·locar el mocador i amb micròfon a la mà va conduir la competició. Amb la seva veu forjada a la ràdio, va saludar als presents i va iniciar el torneig amb l’acompanyament musical de la tradicional Banda dels Cóssos. Les proves eren les habituals com les curses de sacs i de cintes o el temible pal ensabonat, però hi havia una novetat; l’espardenya voladora. Aquesta consistia a llançar una espardenya d’espatlles intentant encertar en una diana pintada a terra. L’encarregat d’inaugurar aquesta prova va ser Xavier Pàmies, propietari de l’ADN Sistaré, que va fer el servei d’honor.

Aleshores, es va desfermar la competició. Les curses de sacs, curtes però frenètiques, acabaven amb finals renyits i trompades en la línia de meta. Per un altre costat, per segon any consecutiu la Ganxeta es va apuntar a participar en la cursa de cintes. Amb un bastó de diable, el participant intentava, també amb alguna trompada pel mig, enxampar les cintes amb la punta punxeguda del bastó. I, finalment, la prova més temible; el pal ensabonat. Alguns participants gairebé no eren capaços d’elevar-se mig metre i marxaven amb la cua entre les cames, mentre d’altres s’enfilaven com si fossin micos, desafiant la llei de la gravetat.