Fito Luri: «La millor manera de ser autèntic és obrir-se en canal, sense artificis»

Seda i ferro és un treball doble: un llibre de poemes i un disc amb cançons. El terme cantautor t’escau més que mai.

«A mi m’agrada molt definir-me amb aquesta paraula perquè canto el que escric. Encara que pugui semblar un concepte arcaic, perquè es feia servir sobretot anys enrere, a mi em va molt a mida. Ser cantautor és cantar el que escrius, el que fas. Per tant, no separo el Fito que canta del que escriu».

Com decideixes què serà poesia i què serà música?

«Aquest llibre és un oxímoron, des del títol mateix. La part que escric és més crua i freda, tot i que està escrita des del sentiment més profund. La part cantada, en canvi, és més onírica, no apta per a diabètics, una mica per compensar. Tenia clar que la primera part havia de ser més eixuta i la segona més alegre i dolça».

I t’obres en canal, sense manies.

«Soc del parer que, quan fas les coses, has de ser autèntic. I la millor manera de ser-ho és obrir-se en canal, sense artificis. Després, la producció musical pot ser d’una manera o d’una altra, igual que l’estètica. Tot i que l’estètica no la tinc mai present: el que m’importa és que el resultat sigui el que jo sento».

Ningú no ho diria, que no t’importa l’estètica. El llibre és visualment deliciós.

«Sí, és veritat, hi ha una feina molt bonica de Joan Serramià, que m’ha fet les il·lustracions, i de l’Alina Ballester, que ha fet la maquetació. Tothom ha tingut la seva parcel·la de creativitat i ha treballat amb llibertat. Quan el Joan em va explicar que havia fet les il·lustracions sobre un paper de calca antic vaig pensar Ja veuràs tu quin merder, però al final l’Alina va utilitzar precisament el color d’aquell paper i va mirar que el blau dels dibuixos fos el més fidedigne al blau del bolígraf Bic que va fer servir en Serramià per dibuixar».

A la presentació el Joan va afirmar que havia aconseguit ficar-se dins del teu cap. Hi estàs d’acord?

«Sí, i també m’ho diuen les persones que han llegit els poemes. També val a dir que, a ell, ja li va anar molt bé això de ficar-se a dins del meu cap, perquè així va poder sortir una estona de dins del seu [riu]».

Anem al disc. Assegures que ha estat un treball molt coral.

«Amb el productor, el Kandi Álvarez, vam estar parlant molt, perquè jo volia tornar a la meva sonoritat de finals dels 80 i principis dels 90, quan estava immers en la música tradicional. Volia recuperar aquella sonoritat del violí, la flauta i la guitarra irlandeses, l’acordió diatònic, etc. I vam compondre melodies adients per a aquest tipus d’instrumentació. A partir d’aquí, ens vam posar a buscar músics que poguessin posar el seu granet de sorra».

Entre els quals, Joan Reig.

«Sí, amb ell vam fer Cançó de primavera, que quan l’escoltes no saps si és d’un disc meu o del Joan. Perquè la gràcia era aquesta: Ja que vens, no cantis amb mi, i jo tampoc cantaré amb tu. Cantem tots dos. I aquest és una mica el sentit de la coralitat que té el disc».

També hi ha la teva filla Adriana.

«És important. Ella toca el piano i una mica l’acordió. A més, canta molt bé i fa cançons molt boniques. El fet que acceptés col·laborar amb mi i que, a més, m’acompanyi en els directes, per a mi és un goig».

Quin consell li donaries, per fer-se camí en aquest món de la música?

«Que faci el que li surti de dins, i ja n’hi ha prou. Si jo hagués d’estar pendent d’agradar o d’estar de moda, no faria plenament el que vull. Per descomptat que m’agradaria fer quaranta concerts a l’any i omplir el Palau de la Música, i si això no passa deu ser perquè no encaixo o no agrado prou. Però tinc clar que faig el que m’agrada».

Digues-me un poema i una cançó del llibre per llegir primer.

«El primer poema, Àngel de la guarda, perquè és on explico una mica el que t’aniràs trobant. Sobretot al final: Tinc un àngel que viu a dins del meu suburbi / entre pètals i espines. I, com a cançó, una que és tot el contrari: Cançó de primavera, que convida a viure. Així queda reflectit aquest oxímoron constant. Ah, i també el pròleg, que l’ha escrit la Tània Sala».