Arturo Gaya: «La memòria històrica no és només recordar la Guerra Civil, sinó també Ovidi Montllor, què feia i per què lluitava»

Se celebren 30 anys de la mort d’Ovidi Montllor.

«A la mort, ell li deia ‘les meves vacances’. Va fer un testament musical molt divertit amb una cançó que es deia Les meues vacances, i allí descrivia el que volia que es fes quan morís. A part de donar consells, com que com a bon valencià vol que li calin foc i portin les seves cendres al Barranc del Cinc, adverteix que creu en la resurrecció i que un dia tornarà, i que ho farà de part dels bons. ‘Segurament, com sempre passa, els diran que són dolents; de part dels bons, fins a la mort!’. Aquesta frase ens inspira per fer aquest concert. Fa setze anys que el porto a l’equipatge, però quan hi ha un any especial com ara, tothom el recorda més. Faré un concert amb un repertori amb què intento reflectir el més important del que va aportar».

Qui són els bons?

«Va ser una persona que va viure la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques. Jo crec que ell, actualment, seria una revolta constant. Està vigent perquè continua sent una eina important per buscar un món i una societat millors i més justos. Qui impedeix aquesta societat més justa? Els dolents. Però qui són els bons i dolents segons cada circumstància és una resposta complexa. Jo el que sí que podria dir, que a mi em va emocionar molt, és que una vegada que vaig estar a València interpretant l’Ovidi, a la seva terra, en acabar, una dona gran em va abraçar, emocionada, mig plorosa, i em va donar les gràcies per mantenir viu l’Ovidi. I en plena abraçada, em va dir ‘és que l’Ovidi era dels nostres’. Qui són els nostres? Qui són els bons? L’Ovidi era poble».

Per què va començar a recordar Montllor?

«Vaig ser un gran admirador seu. Quan venia a fer concerts a Tortosa, jo era dels que posaven les cadires. Si l’Ovidi no hagués existit, jo probablement mai no hauria fet el pas de pujar a un escenari. M’inspirava proximitat. Era un antidivo. Et posava les coses fàcils. Això em va donar forces per fer aquesta feina. I quan l’Ovidi va morir, una de les coses que em van entristir més era comprovar com moltíssima gent, sobretot jove, no sabia qui era. Era una injustícia. Aquest era el motiu principal que em va portar a mi i als meus companys a recuperar-lo i aconseguir que la gent se’l trobi. Jo no veia, ni veig, els joves anant a Spotify ni a YouTube per veure qui era l’Ovidi. Se l’ha de trobar, i ho pot fer en un escenari».

Les seves cançons encara són vigents?

«Són vigents i són necessàries. Interpretar avui dia l’Ovidi no és només recuperar o mantenir vives unes cançons, sinó que és recuperar una manera de ser i de comunicar. Parlava molt clar i de forma molt senzilla. Tenia poder i, al mateix temps, ho feia amb humilitat. Deia les coses amb una mescla de tendresa i mala llet. Era una mescla explosiva per dir les coses i arribar a la gent. Amb els temps que estem vivint ara, necessitem mantenir viu el seu missatge. Avui dia, per exemple, apareixen enquestes sorprenents en què es diu que a un percentatge elevadíssim de joves tant els faria que hi hagués una dictadura. Una de les eines que hi ha per solucionar això és fer memòria, i la memòria històrica no és només recordar la Batalla de l’Ebre o la Guerra Civil, sinó també recordar l’Ovidi, què feia i per què estava lluitant. No estem recordant l’Ovidi d’una manera nostàlgica. L’estem recordant perquè és vigent. La gent, a través del nostre concert, el retrobarà i s’emocionarà, està bé, però també molta altra probablement el descobrirà, i això és importantíssim».

Quin missatge volen transmetre?

«Que cal continuar lluitant per una societat millor i que hi ha elements que fan que hi hagi injustícies. Cadascú lluita amb les seves eines i l’Ovidi ho feia a través de la cançó. Jo també ho faig, ho intento. Utilitzem la música com una eina per intentar millorar el món. Pot semblar utòpic, però crec que cadascú pot utilitzar el seu art o la seva professió per fer el món una mica millor».

Com era en les distàncies curtes?

«Era una persona senzilla, amb una mirada tendra, amb una ironia propera, molt humil. Era un personatge que al mateix temps que l’admiraves, pensaves ‘jo vull fer el que ell fa’».

L’admiració roman?

«I tant. És una admiració que, a més, està enriquida per tot el que durant aquests anys m’ha anat aportant la gent. Quan sap que estàs intentant escampar la figura de l’Ovidi, també et va ensenyant coses, perquè coneixes gent que ha conviscut de molt a prop amb ell. Cantar a l’Ovidi era una cosa que em feia molt respecte i, a poc a poc, em sento més còmode perquè penso que ho faig amb més suport i coneixement del seu entorn».