David Carabén: «Cada deu anys apareixen poetes nous boníssims, nosaltres els oferim un escenari»

T’agafo en calent, just després del concert d’aquest dimarts a La Paloma. Quines sensacions tens en aquest moment?

«Va ser molt bonic i alhora molt difícil a nivell emocional, perquè era el primer que fèiem després de la desaparició del Marc. Ja és la tercera edició de La Nit de les Roses i l’espectacle de poesia ja està molt més ben integrat amb el concert. Per això, encara que va ser una nit plena d’emocions contradictòries, crec que la gent va gaudir molt».

Vau estrenar HdHFMD, la versió del DtMF de Bad Bunny, dedicada justament al vostre teclista i fundador, Marc Lloret, que va morir encara no fa tres mesos. Era el lloc i el moment.

«Hi ha coses que són inevitables. Quan crees una tradició amb els teus seguidors, com els concerts de Nadal o aquests concerts de La Nit de les Roses, per molt que vulguis reproduir fórmules, al final la vida s’acaba ficant a dins. Això ens ha passat aquest any. No podia parlar de cap altra cosa i, per tant, aquest Debí tirar más fotos de Bad Bunny em va venir com un guant. També m’ha servit una mica de dol: cada vers d’aquesta cançó l’he plorat com un animal. Això és el que té la música, et dona l’oportunitat de donar forma a una cosa que t’està corcant».

El nom de l’espectacle té una càrrega poètica molt potent. Què signifiquen aquestes Roses per a Mishima?

«La Nit de les Roses és una idea que vam tenir amb el Marc i el Gerardo una vegada consolidada la gira de concerts de Nadal. Ens vam adonar que amb aquella gira generàvem una sintonia amb els nostres seguidors més gran que la que teníem quan actuem en festivals, festes majors, o en concerts que no muntem nosaltres. La Nit de les Roses és la nit en què Mishima ofereix les seves roses a la gent que estima. Una, és la de les causes solidàries. Una altra, és a la literatura catalana, a la gent que la manté viva i, per tant, a autors que aquell any publiquen coses que són del nostre gust. Després regalem roses, evidentment, als nostres seguidors, que ens són tan fidels, i finalment una última rosa és aquesta que oferim a la música popular, agafant una cançó que en aquell moment està agradant a tot el món, portant-la al nostre estil i a la nostra llengua».

També feu una cosa que no passa gaire sovint: fer pujar poetes a l’escenari.

«Sí, clar. Tenim una legió de seguidors molt fidels que aprecien molt el que fem. Aquesta atenció que ens presten és molt bonic de compartir-la amb coses que nosaltres creiem que mereixen l’atenció de la gent que ens estima. Catalunya, sobretot al segle XX, ha tingut una tradició lírica molt potent. Cada deu anys apareixen tres o quatre poetes nous que són boníssims, amb un bon domini de la llengua i que saben trobar la fórmula per seduir els lectors. I és veritat que no gaudeixen de l’atenció mediàtica que es mereixen. Si amb Mishima podem oferir-los un bon escenari, ni que sigui una nit a l’any, doncs ho fem».

Amb tot plegat, quina mena d’atmosfera sonora s’acaba originant?

«L’espectacle neix de la idea de fer que els autors llegeixin les seves pròpies obres, perquè crec que això té valor per si mateix. Quan un autor llegeix el seu propi poema pots veure com respira aquella obra, com mastega les paraules. Per això penso que és un privilegi bestial tenir l’Enric Casasses o la Maria Sevilla declamant els seus poemes i que nosaltres els acompanyem musicalment. És un exercici complicat, però també bonic. Per als músics de Mishima és un repte intentar entendre’s amb nous lletristes».

Fa tres anys que celebreu aquesta Nit, però és el primer cop que la feu fora de Barcelona. Enguany, només a Reus i a Girona. Estem de sort.

«Venim aquí perquè ens ho vau proposar. Encara no ens sentíem amb la força ni l’entusiasme d’expandir-nos (i enguany encara menys), però vam veure que tenia tot el sentit muntar un espectacle en directe d’escriptors en diferents poblacions. El més lògic és que en els pròxims anys s’expandeixi encara més».