La pluja aigualeix la Solemne Processó de l’Amargura de Dimarts Sant a Reus

La fugaç aparició d’un núvol cendrós al bell migdia havia estat un mal presagi. «No, no», s’afanyà a respondre el Sol, que s’escolà per una escletxa. S’albirava un horitzó de benaurança. La Confraria de Sant Tomàs d’Aquino es preparava a la plaça de la Puríssima Sang. En paral·lel, els Armats de la Sang arribaven, prestos i decidits, a l’Església de Sant Joan per obrir pas a la Verge de l’Amargura. 

La Solemne Processó de l’Amargura era a punt de començar quan, de sobte i sense avisar, una gota es deixà notar. «Ai, ai», se sentia entre el públic. Res, una petita llàgrima. Tocat un quart de nou del vespre, la cohort romana avançà amb pas ferm. Primer un peu, després l’altre. El misteri deixà bocabadada la multitud que omplia l’avinguda de Prat de la Riba. I, tot seguit, els trons dels Timbalers de Calanda ressonaren. Petits i grans els imitaven mentre inicià la fuga. L’operació s’efectuava per tenir un lloc privilegiat a la plaça Prim, on els passos se saludarien. Era, ja, missió impossible. 

Els Armats que acompanyaven El petó de Judes foren els primers a plantar-se davant el General i el seu fidel cavall. Ni un minut s’escolà que la tropa de Sant Joan se situava al seu costat. I fou en aquell precís instant que tot canvià. La tímida gota de les vuit havia cridat les seves amigues i el xàfec caigué sobre Reus. 

Renecs i simultànies obertures de paraigües dibuixaren un escenari que ningú volia veure, on, fins i tot, intentant cercar aixopluc, la població creuà pel mig del recorregut. «Aparteu-vos, que passarà la Verge!», havia d’advertir Ramón Pérez. Amb les cames i el cor accelerats, amb els ciris apagats, la Confraria de Sant Tomàs d’Aquino arribà a la Parròquia de Sant Francesc. Allà havia d’esperar a la Confraria de la Verge de l’Amargura. «On és?», es preguntaren els feligresos. «Estan tapant el pas i ara baixen», es responia. 

El trajecte, però, l’havien de culminar els Timbalers de Calanda. On eren? Havien desaparegut abans d’enfilar els ravals. O, potser, no era tant el cas. La comitiva aragonesa, popa de cap a peus, s’havia refugiat als porxos de la plaça de Prim, a les portes del Teatre Fortuny. No es quedaren de braços plegats. Ja que havien vingut a Reus, havien de tocar, i, fidels, ho feren, allí, en aquell escenari improvisat, amb els cops de maça ressonant de columna a columna. D’aquesta manera resultà la Solemne Processó de l’Amargura, passada per aigua, però completada.