El Niño de Elche: «Cantar 'a lo gitano' és tot el que sigui confrontació amb el que és acadèmic»

Abans de parlar de l’espectacle que presentes, explica’m què és, per a tu, 'cantar a lo gitano'.

«Cantar a lo gitano té molt a veure amb acollir estètiques diferents que, molt sovint, es consideren antagòniques, però que per a mi tenen una estètica semblant. També té molt a veure amb una idea alliberada de les formes estilístiques predeterminades en el flamenc. És entendre el flamenc com una expressió sonora, amb les seves rugositats i dissonàncies, amb els seus ritmes trencats… Tot el que sigui confrontació amb allò que és acadèmic, per a mi, també és cantar a lo gitano».

Aquest espectacle es basa en la reescolta del repertori de Manuel Torre, el Niño de Jerez. Parla’m d’ell.

«És el meu cantaor preferit. I, curiosament, també és el cantaor que enarboren els ortodoxos, tot i que intueixo que és perquè no l’han escoltat gaire… Perquè el Niño de Jerez condensa totes les filosofies que precisament ells ataquen. Jo l’entenc com un trampolí des del qual puc seguir desenvolupant tota aquesta filosofia que et comentava abans. Els mites serveixen per a això, no? No tant per desmitificar-los com per remitificar-los. Manuel Torre concentra els clixés del gitano, del cantaor anàrquic, del cantaor de Jerez, pur, autèntic, amb enjundio, amb duende… I, per tant, em resulta una bona plataforma des d’on submergir-me en totes aquestes coses que té l’ideari del flamenc».

L’espectacle parteix d’un disc homònim en què t’has envoltat de figures com Yerai Cortés, Rocío Márquez, Ylia, Perrate o Eric Jiménez (de Los Planetas) entre altres.

«Tots tenen aquest esperit de lo gitano. Yerai sempre ha sigut el meu company fidel, però és que, a més, sempre he pensat que ell era el guitarrista idoni per acompanyar totes les intuïcions que jo tinc. Roció i Perrate són dues veus estilísticament molt separades, però que conformen l’arc del que per a mi seria cantar a lo gitano. I pel que fa a l’Eric o a la Susana Hernández, buscava persones que tinguessin una mirada més concreta sobre el que necessitava per a cada cançó».

Parlen de tu com una artista en constant procés de mutació artística. En quin punt ets, ara?

«Mira, justament ahir vaig llegir un aforisme, que segurament me’l tatuaré, que deia que Mai som on som. M’hi sento molt reflectit. Ara estic fent moltíssimes coses i aquesta transmutació que comentes té a veure amb aquell clixé d’influències molt diverses. Ara mateix, entre altres coses, estic escrivint un llibre nou sobre el flamenc i petits assajos més sarcàstics, també estic treballant en un nou disc amb Refree que el presentarem al Sonar…».

Explica’m què ens trobarem, els espectadors, al concert del Fortuny.

«No és tant un concert com un espectacle. Jo treballo més amb la idea d’espectacle, amb les seves narratives, els seus moviments, les seves llums, etcètera. Hi desenvolupo part del repertori, però és un repertori mòbil, perquè les persones que m’acompanyen en el directe no són les del disc, i perquè les necessitats escèniques sovint no tenen res a veure amb les del registre sonor. Veureu un recital de cante en el sentit del repertori, però amb molts elements teatrals i performatius, que és el que m’ha interessat més en els últims temps».