Entrevista
Antoni Tolmos: «Tan poc real és la sensació que ets un desastre com quan penses que ets Superman»
El pianista i comunicador va presentar a Galatea Llibres el seu nou llibre, ‘Quan dubtes de tu. Autoestima per a artistes’, que aborda la importància de la gestió emocional en la vida i la trajectòria
Tolmos ha estat mentor de Mariona Escoda i remarca la importància de saber gestionar els moments.
Cal tenir l’autoestima alta.
«No acostumo a parlar d’autoestima alta. Una autoestima molt alta tampoc és bona. Diria, més aviat, una autoestima sana. Tots ens movem, al llarg de la vida, per moments que fan que ens estimem en un grau diferent. Tenim moments en què estem molt segurs de nosaltres mateixos i altres que ens valorem molt poc. Fluctuem durant la vida, el mes, la setmana i el dia. Segons com t’ha anat un concert o una presentació, surts de la sala amb una autoestima molt bona o pensant que ets un desastre. És important saber on estàs, com ets, com sents. A partir d’això, s’intenta gestionar cada moment. Si tinc un molt mal moment, sabré que és temporal, que no és real. Quan penso que soc Superman, també ho he de gestionar».
S’han de regular els graus baixos, però també els alts.
«Els extrems sempre són dolents. Tan poc real és la sensació que ets un desastre com l’èxit. Hi ha artistes d’elit que poden omplir un estadi amb 10.000, 15.000 o 20.000 persones. Viuen una injecció del seu ego i això els pot fer caure en una falsa realitat. El públic estava aplaudint un personatge. Quan baixes de l’escenari i arribes a casa, allà no tindràs 15.000 o 20.000 persones aclamant-te. Cal diferenciar el personatge i la persona i que tots dos s’entenguin per mantenir un equilibri sa».
És complicat mantenir l’equilibri?
«Sí, és difícil. Als artistes joves, els intento inculcar la idea de la trajectòria artística. No es tracta que facin una publicació puntual i que sigui viral en 24 hores, sinó que han de construir una trajectòria. Jo vaig fer mentoria a Mariona Escoda. La vaig ajudar a gravar les primeres cançons, vaig produir-li el primer disc i vaig intentar que tingués la visió de tenir una trajectòria; que serà tota la vida que et dedicaràs a la música. En el seu cas, crec que està sabent gestionar molt bé la part emocional de tot plegat».
Afecten les xarxes socials?
«La viralitat i la immediatesa han estat, segurament, grans problemes. Ara mateix tots estem immersos en un consum molt ràpid. Si t’hi fixes, ja no es publiquen treballs de deu cançons. Surten singles i s’intenta que en una setmana o deu dies adquireixin reproduccions. Una vegada et llances a les xarxes socials, ja ets de domini públic i qualsevol persona et pot animar un dia o enfonsar-te perquè t’escriu un text molt desagradable i, aleshores, apareix la síndrome de l’impostor. Sotmetre’s a aquesta crítica tan ferotge és molt complicat i cal gestionar-ho».
Els talent show dificulten mantenir aquest equilibri?
«El cervell es va educant contínuament i s’acostuma a una sèrie d’inputs. Per exemple, a un aplaudiment. Sents plaer per aquell aplaudiment, genera dopamina. En aquests programes, el reconeixement dura uns dies, el cervell s’hi va acostumant, però quan el focus se’n va, no ho acaba d’entendre, demana la seva dosi de dopamina i, si no la rep, et fa sentir malament. Ni l’eufòria d’abans era tan real ni la sensació d’ara ho és. Fa molts anys, era reticent a aconsellar els artistes que entressin en un talent show, però hi ha casos en què els ha ajudat a fer un salt i això és molt important també. Jo ara no dic ni sí ni no: gestionem-ho i prepara’t per a quan les coses vagin molt bé o molt malament».